Entrevista anacrònica a Orila, prevere de Vilamajor

Orila prevere VilamajorQuan vaig ser tinent d’alcalde de patrimoni arquitectònic, l’Ajuntament va signar un acord urbanístic amb el Bisbat de Terrassa pel qual la masia de la Rectoria i la seva finca passava a propietat municipal. Vaig proposar al Ple denominar la sala que acolliria les sessions plenàries del consistori a la masia de “La Rectoria” com a “Sala Orila“. Els meus companys regidors i molts veïns es van estranyar de la proposta. Qui era aquest Orila? Quin nom més estrany!

He de reconèixer que és un personatge molt desconegut… L’única referència que en tenim és la seva làpida. Tot i això, és el primer vilamajorenc del qual tenim constància. Per tal de conèixer-lo millor, he cregut oportú quedar amb ell i fer-li una entrevista (anacnica) perquè ens expliqui qui és.

Hem quedat de bon matí al pont de Vilamajor, sota l’ombra d’un immens plàtan que s’abeura a les aigües de la riera. Quan hi he arribat, ell ja m’esperava. Orila és un home gran, vell, de pell molt arrugada i d’aspecte honorable. No és gaire alt, llueix una barba canosa i blanca i un escàs però molt ben cuidat cabell. Porta un hàbit senzill però sense cap estrip i, per cinturó, una corda lligada amb un doble nus. Vinga, doncs! Som-hi! No sé ni per on començar…

Higini: Bon dia, mossèn. Amb quina llengua m’he d’adreçar a vós?

Orila: Escric en llengua llatina i és amb aquesta en què s’oficiaven les misses fins que vaig tenir 21 anys. El 813, el Concili de Tours va establir que es féssin les misses en lingua rústica perquè ens entenguessin els feligresos, ja que llur parlar s’havia distanciat molt de la lingua pròpiament dita, el llatí. Els vilamajorencs d’aleshores parlaven allò que ara vosaltres anomeneu “romanç”, una espècie de protocatalà. Però parla’m en català modern, que també l’entenc.

Higini: Orila o Oril·la?

Orila: Els meus pares em batejaren amb el nom d’Orila. Un nom visigot força bonic, no et sembla?

Higini: Sí, sí, clar… Sabíeu que sou el primer vilamajorenc conegut?

Orila: Això, fill meu, no és pas mèrit meu, sinó més aviat demèrit vostre. Et puc assegurar que tinc l’esglesiola plena de feligresos i que quan vaig néixer, el 792 d.C., Vilamajor ja hi havia gent, cases velles… La meva esglesiola era molt antiga i, per cert, necessita unes bones reparacions [riu].

Higini: Vareu néixer l’any 792, vau viure 80 anys i morir l’any 872. Com és que a la vostra làpida diu que vau morir l’any DCCCCX (910)?

Orila: Vosaltres, els moderns, seguiu el calendari gregorià, que estableix l’any del naixement de Jesucrist com l’any en què s’inicia el còmput dels anys. D’acord amb aquest calendari, és cert que vaig néixer al 792 dC i morir el 872 dC. Però quan jo vivia a Vilamajor, aquest calendari encara no havia estat inventat. Ens regíem per l’era hispànica, que s’inicià el vostre 38 abans de Jesucrist coincidint amb la pacificació de la Península Ibèrica per l’emperador romà August. Per això, el vostre 872 dC. és el meu 910 de l’era hispànica, l’era “de la Pau”. Com pots veure, teníem molts calendaris! Per aquella època també començàvem a guiar-nos pels regnats dels reis de França… El picapedrer, però, va registrar la data de la meva mort d’acord amb l’era hispànica.

Higini: Us heu fixat com ha canviat Vilamajor? El nucli de La Força us deu costar de reconèixer, oi?

Orila: Allò que tu dius “La Força”, jo no ho vaig arribar a conèixer fortificat ni amb muralles, ni altes torres… Encara no li dèiem La Força. La Vilamajor que recordo era aquí mateix però ha canviat moltíssim. La casa on vivia era petita, al centre, al costat de l’esglesiola. Els preveres que m’han succeït, [riu] deuen haver viscut força millor amb una masia tan gran com la Rectoria… i teniu una església que sembla una catedral! Em vaig equivocar de segle… [riu] he, he, he…

Orila prevere Vilamajor 2Higini: Però suposo que éreu una persona important i vivíeu raonablement bé per haver arribat als 80 anys a la seva època…

Orila: [rumia uns moments la resposta] Vaig ser ordenat prevere pel monsenyor, el bisbe. Com a prevere, presideixo la celebració de l’eucaristia quan és celebrada per més clergues i, per tant, és cert que era un prohom de Vilamajor. La comunitat eclesiàstica de Vilamajor era, en certa manera, força important: monjos, domers… La comunitat, i jo al capdavant, estava directa i estretament implicada en la vida social, legal, econòmica i religiosa de la Vila, però sempre he portat una vida austera. Però, exceptuant les èpoques de dejú, no he patit fam. Gana, en alguna ocasió, però fam, gràcies a Déu, no.

Higini: Com era la vostra parròquia?

Orila: Era una de les grans parròquies del Vallès. Comprenia a més de  la Vila Magore (Sant Pere), 6 viles més: la Vila Brucarias (Brugueres), la Vila de Cannes (Canyes), la Vila Rasa (el Pla de Sant Antoni), la Vila Goma (Vilanova de Vilamajor), la Vila Riffa (Sant Jaume de Rifà) i Alcozi (Alfou). La parròquia estava molt més deshabitada que no pas ara i no tant seca! Vilarasa, per exemple, era un erm humit que, pel que he vist, s’han ben assecat. Que no us plou? La riera baixava plena i amb peixos! I teniem molts aiguamolls i camps de lli. He vist que els llinars s’han tornat camps de cereals i boscos. Teniu molt de bosc, pocs camps i feixes i moltes cases…

Higini: La seva esglesiola, de la que tant parleu, no s’ha conservat. Com era?

Orila: No era com aquesta gran església gòticorenaixentista que teniu avui! Era una petita i vella esglesiola d’estil més tosc, preromànic. No m’estranya que no s’hagi conservat. Era molt vella i el sostre estava força malmès. Abans de morir, havia comentat amb el bisbe la necessitat de fer una nova església. Però no va poder ser.

Higini: Bé, al final sí que es va fer la nova església encara que vós no la vau poder veure…

Orila: La meva esglesiola, molt més vella que jo, no va durar gaire més d’ençà de la meva mort. Els meus successors van tirar endavant les obres de la nova església: més gran que la meva i feta amb el nou estil que dominava a Europa: el romànic. La van fer allà mateix. Les obres de la nova església van acabar cap el 930 i va ser consagrada pel bisbe. Va ser, més endavant, l’església del castell. He de dir que el clergue a qui tocà patir el trastorn de les obres no tingué prou cura de l’arxiu parroquial, que es perdé. Un desastre! En tots els anys de servei a la comunitat no vaig perdre cap pergamí… L’any 950, el nou rector, anomenat Ervigi, va haver de preguntar als vilamajorencs, un per un, quines terres eren de l’església i quines no… Quina vergonya!

Higini: Aquesta requesta feta pel diaca Ervigi a Vilamajor encara es conserva!

Orila: Encara bo! Cinc llargs segles i un terratrèmol van tirar a terra aquesta segona església i se’n va fer, el 1600, una altra de nova, d’estil gòticorenaixentista, la tercera, la catedral del Vallès, aquesta tant immensa que teniu avui! Quina meravella!

Higini: On era exactament la vella església?

Orila: Allà mateix. Només a vint metres de la façana de l’església actual. Durant uns anys, van conviure les dues.

Higini: Moltes gràcies, Orila. Una cosa més… Ara que teniu més temps lliure, no us agradaria participar en un nou projecte que estem preparant?

Orila: Ja en parlarem. Per cert, Higini, gràcies pel detall per posar el nom a la Sala. Ves-te’n amb pau.

.

Lapida-prevere-Orila-Vilamajor

T’interessarà:

.T

About these ads

4 thoughts on “Entrevista anacrònica a Orila, prevere de Vilamajor

  1. Joan –> felicitats per l’entrevista al mossèn Orila, molt bona, he de parlar amb tu, a veure si ens veiem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s