Obre els ulls

1140199192_f

-No em veies?
-Sí…
-I per què no venies?
-No ho sé. Però volia venir, eh? De debò.
-No passa res. Ja ets aquí.
-Ja, però em sap greu no haver vingut abans.
-El que importa és que ets aquí.
-Costa obrir els ulls…
-El que costa és veure-hi un cop els has obert. I hi veus?
-Sí, però no allò que jo vull veure.
-Això, amic, ja són figues d’un altre paner.

Fotografia: Coll d’ampolla a punt de fer la ratafia

Ella té un problema… i ell em sembla que també!

festa2

L’altre dia vaig tenir una conversa que em va deixar una mica bocabadat. Després d’un assaig de gralla, quan ja tothom era fora i ja havia tancat els llums, vaig sentir que la geganta em demanava que m’hi acostés. Que em volia demanar un favor molt personal i jo, és clar, m’hi vaig apropar.

Parlava en veu baixa, en un posat seriós com no li havia vist mai. Mentre xerràvem, anava desviant la mirada cap a l’Alfons, ben bé com si no volgués que sentís la conversa que acabàvem de començar. L’Alfons, en canvi, estava d’esquena i no parava de comptar una vegada rere l’altra en veu baixa els records de les trobades i anava repetint “en falta un, en falta un, en falta un…“. La geganta em va dir amb ràbia: -“Deixa’l, tot el dia està igual!” Jo no entenia res però esperava que ella aviat m’ho aclariria.

Fins ara, ningú de la colla gegantera hi havia parat atenció, ni tan sols ens podíem haver imaginat que la geganta pogués arribar a tenir un problema. A les cercaviles, ella és la que més salta, corre, balla, busca els nens i els fa riure… En canvi, si alguna vegada haguéssim hagut de dir quin dels dos tenia un problema, sens dubte hauríem dit que era l’Alfons. A les sortides que fem per les festes majors, l’Alfons és molt més seriós i distant que la Loreto. Gairebé només camina, passeja. Només balla a les places perquè està mal vist que un rei balli enmig d’un carrer i, menys encara, sense haver estat anunciat. L’Alfons, a les plantades de gegants, només parla amb els altres gegants que són reis i nobles; mai no ho fa amb pagesos, mariners o vilatans. Tot al contrari de la geganta, que sempre parla amb tothom i ha fet moltíssims amics pertot arreu.
La geganta vol algú. Diu que és l’única geganta de Catalunya que no té parella i no vol estar sola. Això em va sobtar molt perquè… i l’Alfons? I en Quico? No són ningú? El món dels gegants és molt diferent del nostre. Quan un gegant té una parella és per tota la vida i això és molt llarg. Ella no en té. L’Alfons és rei i ella és una dida, filla de Can Clavell. No són parella. L’Alfons, la història ja l’ha casat. A ella no. Tots els veiem com una parella però no ho són! La Loreto és alegre, maca, simpàtica, però tots els altres gegants ja neixen amb la seva parella i això és per sempre. Alguna vegada en aquests quinze anys ha pensat que potser amb l’Alfons podria… però no. Ell és un rei. L’Alfons la mira per sobre l’espatlla i poques vegades li dirigeix la paraula. Ell és molt seu.
-I en Quico?
-“Una geganta mai no pot ser parella d’un gegantó!”
-Perdó!, no ho sabia.

Va ser aleshores quan es va girar i em va allargar les mans donant-me un grapat de fulls. En mirar-los em vaig quedar glaçat!
-Però aquí diu…
-“Sí, sí, diu el que diu i prou. Enganxa’ls pel poble, per arreu. I guarda’m el secret. Que l’Alfons no ho sàpiga“.

busca

En Quico arronsa les espatlles, alça les celles i somriu:
-“Coses de la geganta…
Mentrestant, l’Alfons encara compta records i repeteix:
-“En falta un, en falta un, en falta un…

En arribar a casa encara no havia assumit el contingut de la conversa. Perquè m’ho explica, tot això? Vol que li fem un altre gegant per ella? Què busca? Geganters? No ho entenc. Estirat al llit vaig rumiant com poder solucionar el problema de la Loreto quan, de sobte, sento un cop a la finestra. Es repeteix molt més fort. I encara una altra vegada. Què coi passa?! L’ombra de l’Alfons es dibuixa darrere el vidre.
-Però…! Alfons! Saps que no pots sortir sol de nit pel poble!

Mai cap geganter no ha tingut una conversa amb l’Alfons. Sempre ha guardat distàncies. Els gegants de la noblesa i els geganters no ens podem adreçar directament, és una qüestió de protocol. De vegades penso que, per a ell, els geganters som com una mena de servents o vés a saber què.

La veu de l’Alfons és greu, solemne, pausada, majestàtica, t’absorbeix i et fa escoltar-la. Parla en plural per a referir-se a ell mateix i sembla que tot el que diu ha de ser gravat en pedra per després ensenyar-se a les escoles.
“Volem parlar amb tu“.
Primer costa acostumar-s’hi… “Volem”? Qui vol? Però vosaltres és ell.

-“Nós hem de fer més sortides. Dissabte hem de partir i diumenge també”.
Per a l’Alfons, fer sortides ha estat des de sempre una obsessió per, així, acumular records. En vol més i més, i us en diré el perquè. Abans, cada país tenia un rei, l’home més important del regne. Ara ja no és així. Ara, a Catalunya, hi ha molts reis i, amb tanta noblesa, qui és el rei de reis? Per això fan anar els records com s’hi fossin medalles. Semblen nens petits. Com més records, més importància. Els pares de l’Alfons, en Ramon Berenguer IV i la regina Peronella d’Aragó, van ser batejats a Cardedeu el 1941. L’Alfons, en canvi, no ho va ser, a Vilamajor, fins el 1989. Molts anys d’avantatge per a aconseguir records. Però és que la competència és ferotge: en Guifré el Pilós d’Aiguafreda, el comte Tallaferro de Castellterçol, el rei Joan I de Lliçà de Vall, el comte Guillem de Palautordera, el rei moro de Sant Julià de Lòria, en Borrell II de Cardona, en Ramon Berenguer II d’Hostalric, el rei en Jaume I de Barcelona…

I no només l’importa la quantitat de sortides sinó també la qualitat. A l’Alfons, des de petit, li han ensenyat que les cercaviles de gegants són processons molt serioses amb la finalitat d’espantar amb la seva grandària els déus enfurismats i, així, protegir la població que representen. És un acte revestit d’un protocol establert des de temps immemorial. Cada pas té un significat; cada acte, el seu moment, ni un minut abans ni després. És una tradició, un ritual, una Llei.

Per a l’Alfons, aquesta és la seva manera de correspondre als vilatans que el serveixen. Si no, res no tindria ni solta ni volta. Ho viu, ho sent. Ser distant és una qüestió de protocol però no implica despreocupació. Camina amb l’esquena recta, sap que està representant i defensant el seu poble de la fúria dels déus. Per a ell és una responsabilitat vital, fins i tot un acte d’amor. Per això no suporta els salts i corregudes de la geganta. Amb desaprovació i fregant les dents, diu:
-“Ella i els seus han convertit l’acte en una festa absurda sense cap significat ni sentit, han oblidat tota la tradició. Es porta com una histèrica i en comptes de fer riure, se’n riuen. No és culpa seva, però una pagesa no està preparada per a seguir un rei”.

La geganta no coneix la tradició mil·lenària dels gegants ni té cap relació amb els déus dels quals tant en parla l’Alfons. Per a ella, la cercavila és una festa, és alegria, i tots els rituals de l’Alfons són, al seu parer, només excuses d’uns nobles avorrits i excessivament estirats. Els dos tenen una visió del món geganter molt diferent: la tradició de l’Alfons o la festa de la Loreto.

Ella té un problema i ell… em sembla que també!

Entrades relacionades:

Quaderns de Vilamajor

Quadern de Vilamajor 7. Les masies de Santa Susanna

Quadern de Vilamajor 7. Les masies de Santa Susanna

L’any 2001, el Centre d’Estudis va començar una col·lecció de monografies sobre Sant Pere de Vilamajor. Des d’aleshores, cada any ens presenta un nou volum. El primer número es va centrar en imatges antigues del poble i es va titular POSTALS. El segon es va dedicar a les masies del veïnat de Canyes. El tercer, a les fonts -RUTES D’AIGUA (I); el quart, a les FEINES ANTIGUES DEL BOSC I LA MUNTANYA; el cinquè i el sisè, sobre l’AGRICULTURA. I el setè volum està dedicat a les masies de Santa Susanna.

El Centre d’Estudis ja està preparant nous volums.

El proper 31 de gener de 2009, a les 19h a la sala Orila de la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor, ens veiem a la presentació del nou Quadern. Fins dissabte!

Si em necessites, xiula

En Gini perdut en un camp de gira-sols a Besalú

En Gini perdut en un camp de gira-sols a Besalú

-Te’n vas?
-Bé, no és això…
-Però te’n vas o no?
-No sé com dir-t’ho…
-A veure, és fàcil de dir: si et quedes o marxes.
-Mmm…
-T’ho faré fàcil. Contesta. Ens hem d’acomiadar?
-No
-Ja no ens veurem?
-Clar que ens veurem!
-Doncs així no marxes!
-Bé, en certa manera… potser sí…
-Ja m’explicaràs com pots marxar si no te’n vas!
-Mira, no et preocupis… Marxo però seré aquí.
-Què vols dir? No t’entenc!
-Si em necessites, xiula.
-Tenim un problema. No sé xiular.
-Doncs crida, o canta, o truca’m! carai!
-I vindràs?
-Clar
-I si no pots venir en aquell moment, què?
-Aiii… Saps què? Em poses molt nerviós.
-Per això marxes? Per mi?
-Que no marxo!
-No havies dit que sí? Ets tu qui em posa nerviós a mi.
-Anem a fer un cafè.
-Una til·la millor.
-Perfecte.