El ferro també sagna

ferro

-Si esgarrapes el ferro, sagna?
-No, es rovella.
-La sang és vermella, el rovell també.
-La sang té ferro.
-El ferro no és vermell.
-Sí, sí que s’hi torna.
-El rovell és la sang del ferro?
-No, la sang porta ferro.
-Però a veure, si rasques el ferro es rovella?
-Sí, si rasques el ferro li treus… De debò t’ho he d’explicar ara?
-No ho saps?
-Per què em trucaves?
-M’has dit que em trucaries i no ho has fet.
-Ho sé. I em sap greu.
-Ja, a mi també. Em trucaràs?
-Sí, clar.
-Gràcies, però no ho fas mai.
-Però per dir-te què? Ja estem parlant ara…
-No vull que em truquis per dir res. I menys de si sagna o no el ferro.
-I doncs?!
-Vull que em truquis perquè sí. Per xerrar sense dir res.
-D’acord. Penjo, ja et trucaré.
-…

Mare! M’he fet vell!

mhe-fet-vell

Recordo que de petit mai m’havien hagut de perseguir per dutxar-me abans d’anar a dormir. M’agradava. Els diumenges eren especials. Un ritual. Posava el tap, omplia la banyera d’aigua ben calenta i, lentament, m’hi submergia… hores i hores… enfonsava les ampolles buides de sabó -grans transatlàntics-, desfeia els rotlles de cartró -barques que naufragaven-, dibuixava en el baf de les rajoles -una pissarra perfecta-, feia curses de gotes per la paret -sempre guanyava la meva-…

La meva mare, de tant en tant, treia el cap i deixava anar un: “No t’hi estiguis tanta estona!”. Seguit de l’obligat i poc sincer: “ara surto, ara surto”.

Un dia, horroritzat, vaig veure’m les mans i vaig sortir del bany corrent plorant i cridant: “Mare! Mare! M’he fet vell!”

Una flor no fa estiu

1139438899_f

-Mira, mira! Comencen a florir.
-No ho fan sempre a aquesta època?
-Sí, però sempre és tan meravellós? Mira quins colors! Nota les olors!
-Suposo que sí, no? Com cada any.
-No m’hi havia fixat mai. Deu ser que comença una cosa nova…
-Clar. Ve la primavera.
-Només la primavera?
-Cada any ve la primavera. De què et meravelles, ara?
-I si la primavera no vingués sola?
-Amb qui vols que vingui?
-Després vindran les ametlles. I amb les ametlles els pastissos, les galetes i els torrons!
-I amb els torrons, la neu i el fred. I què?!
-No és meravellós? Vull ser-hi!
-…
-Tu no?
-Guarda’m unes galetes i un tros de pastís. Vaig a fer un volt.
-Em quedo aquí. Això és preciós…

Vilamajorenc o santperenc?

Com ens diem les persones que som de Sant Pere de Vilamajor? Vilamajorencs, vilamajorins, santperencs, santperins, santperesos, vilamajorers, vilamajoresos, santperics, vilamajorenys…? La formació dels gentilicis és diversa. Els sufixos més habituals, entre d’altres, per a la formació dels gentilicis catalans són: -à -ana (català -ana); -enc -a (reusenc -a); -eny -a (alzireny -a); -er -a (brasiler -a); -ès -esa (pallarès -esa); -í -ina (barceloní -ina); -ic -a (solleric -a).

No obstant això, no tots els pobles, viles i ciutats tenen gentilici propi. Els municipis petits i les comarques amb poca tradició o de creació recent sovint no en tenen. En aquests casos, els veïns d’aquests indrets es coneixen com els de…, i la manca de gentilici no comporta cap valoració negativa. Per exemple: els habitants d’Aiguaviva. D’altra banda, una mateixa localitat pot tenir més d’un gentilici (com és el cas, per exemple, de Besalú: besaluenc -a i besalunenc -a).

Segons la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans “l’ús del gentilici vilamajorenc és ben viu i és la forma que s’usa més habitualment entre la població i els pobles veïns de Sant Pere de Vilamajor, creiem que és del tot correcta la tria del mot vilamajorenc.”

Els vilamajorencs i les vilamajorenques són els habitants de Sant Pere de Vilamajor.

Els vilamajorins i les vilamajorines són els habitants de Sant Antoni de Vilamajor.

Tenim un gentilici més ampli, el que engloba els habitants de Sant Pere. Però és clar, hi ha molts pobles que es diuen Sant Pere. Els santperencs i les santperenques són els habitants de Sant Pere dels Forcats (Cerdanya), de Sant Pere de Ribes (Garraf), Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès), Sant Pere de Torelló (Osona), Sant Pere Pescador (Alt Empordà), Sant Pere Sallavinera (Anoia) o Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental).

La Força 0.2

Després de reveure el vídeo de La Força publicat el proppassat 14 de gener, vaig veure que tenia algunes coses bastant millorables. Per exemple, les lletres del text es confonien amb el fons i feia de mal llegir. He arreglat això fent-ne una nova versió. Igual però diferent.

El text de l’entrada del 14 de gener deia:

“No deixa de ser xocant que el teu poble es digui La Força. Un nom una mica estrafolari, no us sembla? Som els més forts del món? Els més bèl·lics? Uns friquis de Star Wars? Doncs res de tot això. El centre històric es diu així perquè fou un poble fortificat, seu del castell de Vilamajor, palau de repòs dels comte-reis de Barcelona. Ves per on. Espero publicar aviat una monografia d’aquest castell, explicar com era, fins on arribava, com funcionava… En tinc moltes ganes i crec que és necessari per a conèixer una part de la història de Sant Pere de Vilamajor “força” desconeguda. Temps, només demano una mica de temps.

La música del vídeo és del trobador provençal Raimbaut de Vaqeiras (1204), que formà part de la cort del Rei Alfons el Cast.”

Pots veure tots els altres vídeos publicats clicant aquí.

Entrada relacionda: La màquina del temps: 2000 anys en tres minuts (La Força de Vilamajor)

Cinc generacions treballant el ferro

Entrar al web del taller (clica aquí).

El meu rebesavi, en Joan Codina Bramona, va començar a treballar el ferro a la segona meitat del segle XIX a Cardedeu. Allà va col·laborar amb un dels màxims representants del modernisme català, l’arquitecte M. Joaquim Raspall, com per exemple en el cementiri de Cardedeu (1918-1921). El seu fill, Joan Codina Gesa, va marxar a treballar a un taller de Barcelona. Un dia, l’oficial li manà, com a exercici, fer una rosa forjada sense passar-se d’un nombre concret de cops. Ell, en un rampell de fanfarroneria juvenil, li respongué que la faria en la meitat. El propietari del taller, en sentir la conversa entre l’oficial i l’aprenent, manà que ho demostrés. I ho va fer. L’aprenent es convertí en oficial i el mestre li encarregà la direcció d’unes grans portes forjades per l’Orfeó Català. Passats uns anys tornà al taller familiar.

El seu gendre, el valencià Higini Herrero Serrano, va continuar la nissaga familiar a Cardedeu, així com el seu fill, Higini Herrero i Codina, que es plantà pel seu compte al poble de Sant Pere de Vilamajor. En Marc Herrero i Baró és la cinquena generació d’aquesta família d’artesans del ferro.

El rebesavi Joan forjant ferro a finals del segle XIX

El rebesavi Joan forjant ferro a finals del segle XIX

www.tallerhiginiherrero.com