Ederlezi, l’altre Sant Jordi

Aquesta cançó, que es va fer famosa després que va aparèixer a la pel·lícula Time of the Gypsies a la versió d’en Goran Bregović, diu alguna cosa com…

Amaro dive, Ederlezi
El nostre dia, Ederlezi

Sa me amala oro kelena
Tots els meus amics ballen l’oro
Oro kelena, dive kerena
Ballen l’oro i així fan el dia
Sa o Roma daje
Tots els roma, mama,
Sa o Roma babo babo
Tots els roma, papa, papa,
Sa o Roma o daje
Tots els roma, mama,
Sa o Roma babo babo
Tots els roma, papa, papa,
Ederlezi, Ederlezi
Ederlezi, Ederlezi
Sa o Roma daje
Tots els roma, mama

Sa o Roma babo, e bakren chinen
Tots els roma, papa, sacrifiquen ovelles
A me chorro, dural vesava
Però jo, pobre timbaler, jo me n’he d’estar al marge
Romano dive, amaro dive
Un dia romaní, el nostre dia
Amaro dive, Ederlezi
El nostre dia, Ederlezi

Ediwado babo, amenge bakro
Papa, una ovella per a nosaltres
Sa o Roma babo, e bakren chinen
Tots els roma, papa, sacrifiquen ovelles
Sa o Roma babo babo
Tots els roma, papa, papa
Sa o Roma o daje
Tots els roma, oh mama
Sa o Roma babo babo
Tots els roma, papa, papa
Ederlezi, Ederlezi
Ederlezi, Ederlezi
Sa o Roma daje
Tots els roma, mama

Aquesta pel·lícula, Temps de gitans (1988), és considerada una de les millors del seu director, Emir Kusturica (Sarajevo, 1954). Està ambientada en un poble petit de l’antiga Jugoslàvia i té com a protagonista en Perhan, un noi gità adolescent que té el fantàstic poder de la telecinesi. Per si de cas, i també perquè el que més m’interessa ara és la cançó, no desvetllaré més detalls de l’argument… 🙂

Se sol relacionar aquesta cançó a en Goran Bregović, tot i que ell no en va ser l’autor. Aquesta és una cançó popular tradicional que pertany a una comunitat minoritària de l’antiga Jugoslàvia: els roma, és a dir, els gitanos. Si us hi fixeu, en negreta teniu el text a la llengua original (el romaní, pel que he pogut entendre) i, a sota, la traducció al català. Tampoc no us refieu massa d’aquesta traducció perquè ha estat feta a partir de la traducció a l’anglès i, com s’acostuma a dir, traduttore, traditore!… hehehe 😉

El motiu d’aquesta cançó és la festa de l’Ederlezi, que se celebra cada any per època del 6 de maig a tota la regió que volteja el mar Negre i que celebra el començament de la primavera. Casualment (o potser no…), aquest dia coincideix amb la festa sèrbia de Sant Jordi… En realitat, aquesta és una festa pagana ancestral com tantes altres arreu d’Europa que celebra el cicle de la vida i de les estacions de l’any, però que la religió, portada per la romanització, es va encarregar de convertir en religiosa atribuint-li el propòsit únic de celebrar la diada de Sant Jordi. A la pràctica, però, la majoria de la gent (com a mínim la gent de la ciutat) relaciona aquesta festa amb el dia en què la tradició mana que es faci el pícnic!

Ederlezi es diu així en romaní però al llarg de la zona dels balcans té d’altres formes: Herdeljez, Erdelezi… Totes, però, provenen del mot turc Hıdırellez, el qual es va formar amb la combinació dels noms dels dos germans, amics i profetes, Hizir i Ilyas. D’acord amb la mitologia anatòlia, Hizir i Ilyas van beure de la font de l’eterna joventut i, a part de la immortalitat, van guanyar altres poders meravellosos: Hizir és el protector de les plantes; els dóna vida. També ajuda els pobres i allà on vagi porta l’abundància. Ilyas, per altra banda, és el protector de les aigües i dels animals. Per on ell passa, els animals recobren la seva salut. Diu la llegenda que els dos germans es van prometre mútuament de retrobar-se cada any a la nit del 5 de maig per tal de fer renéixer la natura. Per això, la gent va creure durant segles (i molts encara hi creuen) que els desitjos que es formulin a la nit del 5 de maig es feien i segueixen fent-se realitat! També creuen que els malalts guanyaran salut durant aquesta nit, així com que a partir d’aquesta data s’expurgaran de tota la mala sort i tots els atzars que els molesten. Així que van desenvolupar alguns rituals: per exemple, el costum de posar una moneda a dins d’un drap vermell i penjar-lo a la branca d’un roser. El matí següent es recull la moneda de dins del drap i se la posa a dis la cartera perquè, així, creuen que portarà abundància. També creuen que si fan un pícnic el dia 6 i passen tot el dia a prop de la natura, l’hivern no els serà tan dur…

L’al·lusió al sacrifici de les ovelles probablement estarà relacionat amb la creença dels dacis que res no pot durar si no està animat a través d’un sacrifici. Un dels mites fundacionals de la cultura dàcia es coneix com a “Mesterul Manole” i explica com el pobre mestre Manole es veu obligat a sacrificar la seva dona, Anna, per tal de poder concloure una construcció molt important i que semblava maleïda… Però, de fet, els sacrificis d’animals en honor als déus són un fet prou conegut i documentat. En una època primitiva en què el bestiar representava un valor inqüestionable per a l’economia i l’estructuració social de les comunitats, desfer-se’n d’un animal en holocaust per època dels solsticis, per exemple, era un ritual importantíssim que significava la diferència entre enfrontar-se a un any de bonança, sort i bones collites o un altre de fam, misèria i, molt probablement, de mort.

obreb117Un altre tret molt bonic d’aquesta cançó és el fet que té associat un tipus de ball, motiu pel qual no és cap casualitat que tot just el primer vers digui “Tots els meus amics ballen l’oro“. L’oro és, efectivament, un tipus de ball típic dels balcans (però no exclusius d’allà) que es fa en cercle i en comunitat (és a dir, és un d’aquells balls que ajuden a enfortir els lligams de la comunitat). El ball consisteix en fer un cercle o semi-cercle i, agafats tots de les mans a l’alçada de les espatlles (recorda la sardana!), van fent tres passes cap a la dreta i una cap a l’esquerra, o sigui, en el sentit contrari al de les agulles del rellotge. Aquesta cançó té un ritme quaternari tan marcat que és molt fàcil imaginar-ho!

Espero que us agradi aquesta cançó perquè a mi, personalment, em posa la pell de gallina!… 🙂
Altres entrades sobre música. (clica aquí)

Anuncis

One thought on “Ederlezi, l’altre Sant Jordi

  1. L’oro es balla fen tres passes a la dreta i una a l’esquerra i així anar repentint i anar girant en cercle. Això em fa recordar el que un dia em va dir el meu besoncle: A la vida anem fent sempre dues passes endavant -no tres- i una endarrera. Sembla que no ens movem però de mica en mica, sense adonar-nos-en, avancem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s