30 anys d’ajuntaments democràtics (1)

El 3 d’abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista. D’això, ja en fa trenta anys. L’Ajuntament ha esdevingut l’administració pública més propera al ciutadà on es gestionen afers que ens afecten a tots de forma molt directa.

Crec que tots plegats ens n’hem de felicitar i, especialment en aquests moments, tenir present aquells que durant trenta anys han treballat de valent dedicant-hi moltes hores del seu temps lliure o professional.

Passats 30 anys d’aquelles primeres eleccions municipals, els ciutadans ja no només demanem que se’ns consulti cada quatre anys, sinó que exigim polítiques actives de participació en tots els afers públics. El votar ha esdevingut un mínim de mínims. Però, així és com ho veu la societat en general? Segurament no. Aquesta voluntat de participació i implicació conviu amb una inèrcia cada vegada més arrelada i ben manifesta en expressions del tipus “tots els polítics són iguals”: el tantsemenfotisme. Aquests mateixos dies, la Comissió Europea està presentant una campanya per a estimular el vot a les eleccions al Parlament Europeu, que molts han titllat d’agressiva: “Si no votes, no et queixis“. Un intent de combatre l’endèmica abstenció a les urnes.

Gràcies a la democràcia, jo puc queixar-me, puc opinar i decidir. Avui, tothom té dret a fer-ho. I tu, ja exerceixes el teu dret?

Aquesta entrada continua a 30 anys d’ajuntaments democràtics (2).

Anuncis

4 thoughts on “30 anys d’ajuntaments democràtics (1)

  1. Tant de bo pogués votar com qualsevol ciutadà espanyol, però la meva condició d’estranger és un obstacle… Potser no m’hauria de queixar, ja que l’Estat em reconeix com a ciutadà ple i íntegre en el que respecta les obligacions. Llàstima que no hagi estat tan generós a l’hora de definir els meus drets…
    Amb tot, deixa’m dir-te que sento una certa empatia per aquells que es desvinculen de tota i qualsevol qüestió política — no és que els defensi, però els entenc. Temps era temps, la política es basava en ideologies genuïnes i diferenciadores. Hi havia una voluntat real de servir la comunitat, d’ajustar les injustícies i fer d’aquest món un lloc millor. Avui dia encara se senten aquestes paraules, però no passen d’això, de paraules. Avui dia, el polític és un professional que porta la comunitat com el gerent d’una empresa, i si perquè tot rutlli (o, almenys, sembli que rutlla) s’ha de recórrer a recursos dubtosos o menys escrupolosos, si s’ha de mentir i enganyar la gent que l’ha votat, el polític –tret de les excepcions– ho fa. Tot sigui perquè la seva cadira estigui assegurada a les properes eleccions. Avui dia, el polític conrea més l’egolatria que l’altruisme, i el poder que li atorga el seu càrrec, en lloc d’entendre’l com un avantatge per al canvi, el polític l’assumeix com un premi a la seva persona. I la gent ho veu, tot això. El polític s’auto-desacredita, el votant hi perd la confiança i se’n desvincula. Ho trobo lògic. Avui dia, les alternatives acostumen a ser variacions d’una mateixa cançó i la gent n’està farta. A més, de què serveix votar si el que surt de les urnes val ben poc? Al cap i a la fi, l’última paraula la tenen els polítics, els quals, després de molt regatejar i vendre l’ànima al diable, o a qui sigui, posen al capdavant del govern qui ells volen…
    Només vull cridar l’atenció per al fet que a la política no hi ha transparència, que hi falta il·lusió i idealisme, que es barreja l’ego amb el càrrec, que el resultat de les eleccions dóna a peu a pactes tan aberrants com els tripartits (als meus ulls, com a mínim) i, tot plegat, que la gent del carrer sent o intueix que no té un control real sobre el que passa en aquestes altes esferes. Per tot això trobo normal que després hi hagi gent que digui coses com “de què serveix votar si tots faran el mateix” o “només fan que s’interessen per nosaltres pel nostre vot”…
    És trist, però, què vols que et digui? Jo tampoc crec a la gran majoria de polítics. Em sembla que, malauradament, tenim tants mals exemples que els bons, les excepcions –que també n’hi ha!– queden enfosquits i passen desapercebuts…

  2. És veritat cal reconèixer el valor i la importància que tenen els ajuntaments i la tasca que realitzen. És l’administració més propera als ciutadans, i és gràcies a ella que veiem una realització pràctica a la vida política.

    Com molt bé diu l’Arqueòleg, també són les més subceptibles a tenir unes opos menys clares. I on veus (des de dintre) com els expedients s’obren i en tanquen segons el vent com ve.

    Potser cal una reforma dels polítics i que siguin de nou més propers a la gent i que treballin pel poble i no tant per la cadira. Però, sense desmerèixer la tasca que realitzen els Ajuntaments.

    Avui m’estreno, però espero que no sigui la última. Algú que coneixes des de l’altre costat de la Serra Llarga…..

  3. Es diu, i més en pobles petits, que a les municipals no es voten partits ni ideologies, sinó persones. I aquest és probablement el millor i el pitjor que tenen els ajuntaments: la proximitat.

    És positiu perquè coneixes els teus regidors, els trobes al bar, pel carrer… i els pots demanar de tot (arreglar un fanal, agilitzar un tràmit, informació sobre un projecte o directament engegar-lo a la ****). Saps on viu, en tens el telèfon i, si no el trobes, pots passar-li l’encàrrec al germà, pare o parella.

    Però també és negatiu perquè moltes vegades s’acaba sent jutge i part a la vegada, i les relacions personals pesen molt. Massa. I, de vegades, es perd de vista la diferència entre la gestió i la política, entre l’interès general i el personal. I quan passa això, no només es perden els papers, sinó també la credibilitat. I no a les persones, sinó en el sistema.

    Si a això li sumem la precària situació dels ajuntaments on persones sovint poc o gens preparades han de fer no només de representants electes sinó de gestors, tècnics, funcionaris o traginadors de taules, penjadors de cartells, bàrmans… Tanta barreja (alguna -no tota- de bona fe) crea inseguretat, desinformació i desconfiança. David, Arqueòleg i Pep, no us veig gaire confiats…

    A les darreres eleccions municipals hi havia vuit opcions per triar. Vuit! Curiosament va ser una de les comeses amb el nombre de vots en blanc més elevat. Amb 8 opcions no n’hi havia cap que s’assemblés a la d’aquests votants? És el que passa quan el que impera és la desconfiança.

    Però David, Arqueòleg i Pep, des que tinc memòria, entro, volto i surto de l’ajuntament del meu poble. Hi he conegut molta gent. Alguns, veritables amics; d’altres, no tant. Però creieu-me quan us dic, amb la mà al cor, que als ajuntaments encara hi ha gent en qui es pot tenir confiança, però sovint no són precisament qui et penses…

    PD. Pep, et conec i reconec 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s