Ara no em vinguis amb la coincidència de programes o la Llei d’Hondt

Diuen que la política ja no interessa, que tots els polítics són iguals i que després fan el que volen… però malgrat sembli que tothom n’està desencisat, aquest no deixa de ser el tema principal de moltes converses, força sovint enceses de to.

A la política municipal, el punt més crític és a l’hora de fer pactes per formar govern. Crític en el sentit que es tracta de mantenir converses privades que molta gent pagaria perquè es fessin públiques amb llum i taquígrafs… Un cop acordats els pactes venen els retrets al sistema, típics de cada comptesa: “Si jo he votat aquest, per què s’ajunta amb aquell?”, “Jo no volia que anés amb l’altre!”, “No m’ho ha demanat!”, “Que ho haguessin dit abans!” Opinions diverses sobre si ha de governar la candidatura més votada o la que obté més suports d’altres grups, que si caldrien llistes obertes… Tot plegat, suposo, per la desorientació de quines són les regles del joc. Si us hi fixeu, la majoria de campanyes estan presentades seguint el model presidencialista, amb grans fotografies del cap de llista… però al final no estem votant l’alcalde, sinó els regidors que l’escolliran. I, és clar, “després de mesos parlant del cap de llista, no em vinguis amb coincidència de programes o amb la Llei d’Hondt…”.

Com s’escullen els alcaldes, els tinents d’alcalde i els regidors d’un ajuntament actualment? La resposta seria senzilla, és a dir, mitjançant unes eleccions cada quatre anys. Aprofundint una mica més en el tema veurem que els alcaldes s’escullen de forma diferent a la dels regidors. Ho podriem resumir en que els veïns escullen els regidors, els regidors escullen l’alcalde i l’alcalde escull els tinents d’alcalde.

L’elecció dels regidors es fa mitjançant unes eleccions simultànies a tot l’Estat Espanyol cada quatre anys. No es tria una persona en concret, sinó a una llista tancada amb un ordre de candidats que defensen un mateix programa. Els veïns d’un municipi escolliran quina d’aquestes llistes o candidatures li presenten el programa que els mereix més confiança.

A cada municipi correspon un nombre de regidors concret depenent del nombre d’habitants. Un cop tenim el resultat de les eleccions, com passem dels vots als regidors? A través de la Llei d’Hondt, dita així pel matemàtic belga que la va presentar el 1878. Cada candidatura tindrà uns coeficients que resulten de dividir el nombre dels seus vots per 1, per 2, per 3… i així fins el nombre de regidors a escollir. El primer regidor correspon a la candidatura amb el coeficient més gran, el segon regidor serà per la candidatura amb el segon coeficient més gran, i així fins al darrer regidor.

Alguns països utilitzen la Llei d’Hondt modicada amb una limitació. Per poder tenir representació es requereix tenir un percentatge mínim dels vots obtinguts. A les eleccions a les Corts Espanyoles i a les del Parlament de Catalunya, aquest límit és del 3%. A les eleccions municipals i a les del Parlament Valencià és del 5%. A Israel fan servir el 2% i a Turquia el 10%.

L’elecció de l’alcalde la fan els regidors que escullen qui d’ells serà qui presidirà l’ajuntament. Serà escollit com alcalde aquell regidor que obtingui el vot de la majoria de regidors.

A continuació teniu un vídeo amb un exemple pràctic: les eleccions municipals del 2007 a Sant Pere de Vilamajor:

Entrades relacionades de 30 anys d’ajuntaments democràtics: (1) Enquesta, (2) Vídeo eleccions 1979-2007 i (3) Video governs 1979-2009.

Per veure més vídeos clica aquí:0_video

Advertisements

7 thoughts on “Ara no em vinguis amb la coincidència de programes o la Llei d’Hondt

  1. És clar que el ciutadà està desencisat, i amb raó, si m’ho permets. La política espanyola fa servir un sistema determinat (representatiu? Parlamentari? No sé com es diu…) però emmascarat de presidencialista per tal de manipular més fàcilment l’opinió del votant. T’imagines que a les últimes eleccions a la Generalitat, en què l’Artur Mas va guanyar per nombre de vots, CiU hagués assumit el govern (ja sabem que li van fer la traveta) però amb una altra persona com a president que no pas l’Artur Mas?? La llei contempla coses d’aquestes però és perfectament comprensible que la gent després se senti enganyada perquè tot gira al voltant del cap de llista durant les campanyes. Tot i així, no deixa de sorprendre’m l’adhesió que la política té en el si de la societat espanyola. En concret, a la societat catalana li agrada tres coses: la política, el Barça i, segons alguns, la meteorologia. 🙂
    Una altra cosa que, com a portuguès, no puc acabar d’interioritzar és que no es respecti el partit més votat. Em sembla una aberració democràtica que només té parangó amb la permanència de la monarquia! No trobo normal que un sistema democràtic pugui permetre aberracions del tipus “tripartit” o “entesa” o com el vulguin anomenar, o com el que tot just ha passat a Euskadi! Ha guanyat un partit d’una determinada orientació política i acaba governant el partit que més se li oposa ideològicament!! I què passa amb la voluntat que el poble ha manifestat democràticament a les urnes, que només és simbòlica?? De veritat, a mi em sembla molt trist constatar que el poble no té un paper gens actiu a la formació del govern i no em sorprèn gens que se n’abstingui: en lloc de decidir qui mana, decideix qui ha de decidir qui mana! Hi ha una transferència de poders absurda! Com si aquests quatre gats fossin els únics il·lustrats del poble o del país i la resta no passéssim d’uns ignorants que encara signéssim amb una “X”! Aquestes coses em posen els pèls de punta i sort en teniu que la vostra identitat nacional encara s’està formant (em refereixo tant a les autonomies com a l’Estat). Si no arriba a ser per això, que és un tema que esperona la gent i l’anima a posicionar-se ideològicament, la participació a les urnes seria minsa, minsa…

  2. Per cert, per què parles del sistema presidencialista nord-americà en concret? Ja sé que aquest és el més visible però en tens uns quants exemples aquí ben a prop: a Portugal, a França… a Portugal… 😉

  3. Portugal? Ah sí! la Galícia del Sud… 😛 jejeje (és broma!) jejeje 🙂

    Ei, David, això que dius de l’Artur Mas… ell era el cap de llista de CiU a la província de Barcelona, però CiU presentava tres caps de llista més, un per Girona, un altre per Lleida i un altre per Tarragona. No ho diu enlloc que hagi de ser el candidat de Bcn el que es proposi per President! Seria molt centralista-barceloní… Cap votant de CiU de les altres províncies ha posat el nom de Mas a la papareta…

    Un exemple semblant són les eleccions a les Corts Espanyoles. En Zapatero era el cap de llista del PSOE per la província de Madrid. Però el PSOE tenia tants candidats com províncies té Espanya. Perquè el candidat a president ha de ser el de Madrid? El PSOE podria presentar perfectament la cap de llista per Barcelona (la Chacón) per exemple… 😮 O una altra pregunta: Perquè e Zapatero no es presentava a la seva província: Lleó?

    Això és part de l’espectacle que fa creure a la gent que funcionem com un sistema presidencialista quant no ho és. Potser seria millor un presidencialista com a Portugal, França o Estats Units? No ho sé. Però el que tenim ara és Representatiu o Parlamentari i els que es presentaven ja sabien les regles de joc abans de participar.

    En Mas no es pot queixar de que li hagin fet el tripartit ni l’Ibarretxe el bipartit. Són les regles. I sempre es poden canviar, però abans de les eleccions. Una altra cosa és que ens facin creure que són unes eleccions presidencials quan no ho són i llavors, facin els pactes i la gent es quedi amb un pam de nas. O que PSOE i PP diguin abans d eles eleccions que no pactaran mai i després ho facin… O que ERC sigui equidistant entre CiU i PSC només durant la campanya…

    I per cert, què vols dir que la nostra identitat encara s’està formant?

  4. Gini, la prova que Espanya no s’ha cohesionat mai del tot com a nació és que teniu autonomies que s’identifiquen, algunes d’elles, com a nacions de ple dret, com és el cas de Catalunya i del País Basc. Galícia, en canvi, perquè la seva història és més dramàtica en alguns sentits (la literatura gallega i el seu imaginari col·lectiu encara rauen bàsicament en el tema de la guerra civil!), s’està fonent molt més ràpidament en una hegemonia espanyola. Amb això vull dir que Catalunya té consciència de la seva individualitat i es resisteix a perdre-la, i això fa que la política i els símbols identitaris (alguns cantautors, el Barça…) es revesteixin d’un significat especial per al més corrent dels ciutadans. Si no arriba a ser per això, si la política es tractés només d’administrar la cosa pública (tal com passa a Portugal, per exemple), crec que la gent se’n desentendria molt més. En certa manera (i per això m’estimo tant Catalunya), la política que es practica aquí encara té un component molt important d’il·lusió i d’idealisme. Encara hi ha una mica d’aquell esperit revolucionari d’altres temps perquè hi ha un poble i una cultura a defensar, i no només a gestionar.

    Arqueòleg Glamurós, potser sóc jo que no ho acabo de veure molt clar perquè, la veritat, de política i de dret no en sé gens, però jo el que qüestiono realment és la rellevància del vot popular. El vostre sistema fa creure l’electorat que el seu vot decidirà el proper cap de govern perquè la publicitat que se’n fa és de tipus presidencialista, però la realitat no és així. La voluntat de l’electorat es plasma tan sols en el nombre de representants que, aquests sí, hauran de prendre les decisions que creguin adients i que poden tergiversar per complet la voluntat manifestada pels ciutadans, tal com ja va passar a Catalunya i acaba de passar ara al País Basc. És a dir, la voluntat de l’electorat queda de cop i volta supeditada a la voluntat de la cambra electa, i això es deu precisament a les aliances i les negociacions que dius. La raó de tot això està en els fonaments del liberalisme: la llibertat és un valor suprem, tothom ha de tenir dret al vot… però no tothom està igual de preparat per a opinar, així que el que ha de fer el poble és triar els seus elements millor preparats i més coneixedors del bé públic (equivalent als savis de la tribu) i que aquests assumeixin el paper de poble: que pensin pel poble i decideixin per ell. Francament, jo crec que això tenia raó de ser en una altra època, però ara???…

    En fi, l’argument que sempre es dóna per defensar les avantatges d’aquest sistema és que un tripartit (posem per cas) consisteix en tres minories que, juntes, formen una gran majoria de població satisfeta. Jo crec que aquesta població només hi està representada en una tercera part i és impossible que se’n senti completament satisfeta, sobretot quan cada partit comença a escombrar cap a casa seva i el govern grinyola per totes bandes… Les aliances, més que “treballar en conjunt pel bé públic” acostumen voler dir “no molestar-se mútuament”. O, com a mínim, aquest acostuma a ser el resultat…

  5. Molt bo el vídeo, em sembla que si algun dia haig d’explicar els ajuntaments a alguna escola agafaré aquest vídeo. És molt didàctic i fàcil d’entendre.

  6. Jejeje… gràcies Pep 🙂 Ja ho saps. Si vols que faci algun vídeo d’algun altre tema… jejeje Només cal demanar-ho a Gini’s Golden Meyer… jejeje 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s