Creix, creix i creix la població de Sant Pere de Vilamajor

Durant dècades la població del municipi de Sant Pere de Vilamajor s’havia mantingut estable entorn als 700 i 800 habitants que vivien al centre històric i en masies disseminades. El 1931 es va començar a desenvolupar l’eixample a l’altra banda de la riera de Vilamajor, al voltant de la plaça del Montseny i de la dels Comtes de Barcelona.

Procés d'urbanització de Les Faldes del Montseny

Procés d'urbanització de Les Faldes del Montseny

Des de la postguerra civil i fins els anys 70, es va produir una emigració de vilamajorencs cap a les ciutats properes baixant la població a l’entorn dels 400 a 600 habitants. En aquesta època, l’Ajuntament aprovà diversos plans urbanístics que permetien la creació d’urbanitzacions disperses pel municipi: Can Vila (1966), Les Faldes del Montseny (1966), Vallserena (1969), Les Pungoles (1971)… fins a onze. La majoria amb uns serveis molt minsos, desconnectats del poble i sense locals socials.

A partir de mitjans de la dècada del anys 80, les nombroses cases de segona residència s’anaren transformant en primeres i la població empadronada es disparà de forma exponencial i encara ho fa. Qui ha estudiat minuciosament aquest fenomen és en Ricard Camprubí als seus blocs [Reflexions]+[Anàlisi Socioeconòmica]. Les previsions de creixement d’en Ricard auguren l’arribada als 5000 habitants el 2014. I amb la disponibilitat de sòl potencial es podria arribar teòricament als 8000 o 10000.

poblacio 2009 SPVL’any passat, el 2008, es va traspassar la xifra dels 4000 habitants i si ens fixem en la distribució de la població en el municipi veurem que el centre històric no és, ni de bon tros, el nucli més habitat. Aquest canvi de concepció i d’estructura del municipi, malgrat fer 20 anys que es produeix, es pot considerar extraordinàriament ràpid i, lògicament, ha comportat les seves previsibles conseqüències.

El model que va escollir el poble fa més de 40 anys s’ha fet visible ara. Els aleshores estiuejants han passat a ser veïns de ple dret i, un cop empadronats, troben a faltar uns serveis bàsics -i no tan bàsics- que el promotor de torn no va oferir i el mal finançat ajuntament no pot mantenir. D’altra banda, ha aparegut la ferma sensació nostàlgica que el “poble” ja no és el que era. Una sensació present en alguns vilamajorencs de naixement i també en els primers vilamajorencs d’adopció que un cop a dins haurien baixat de bon grat la barrera amb el cartell de “COMPLET” a l’entrada del poble. Ara -en els darrers anys- estem recollint la collita que es va sembrar a finals dels anys 60 i posa de manifest la importància de sembrar segons quines llavors. 40 anys després ens hem adonat que les llavors de l’arbre que vam plantar donen un fruit que no ens agrada, alguns per concepció, d’altres per preu, d’altres per qualitat i serveis. Mal negoci? Per alguns potser sí, perquè s’hi han fet la casa a sobre però el que va gaudir de l’ombra d’aquest arbre ja fa temps que va marxar.

Sant Pere de Vilamajor sap que ja no és a temps de ser aquell poblet rural de 500 habitants. També sap què no vol ser en un futur. Ara només falta que sàpiga què vol ser demà passat. I, senyors, demà passat ja és aquí.

Entrada relacionada:

Anuncis

11 thoughts on “Creix, creix i creix la població de Sant Pere de Vilamajor

  1. Aquest enyor d’un poble idíl·lic, verge i petit, autèntic en costums i al marge del món, és un tòpic literari que ja ve de lluny: l’Arcàdia perduda, que va servir de model i inspiració a tants poetes i artistes. Ve a ser, en realitat, l’enyorança d’un temps plàcid o gloriós del passat que la nostàlgia ens l’acostuma a fer recordar de forma exaltada i mítica, un topos sublimat i irreal en el temps i en l’espai. A Romania també en tenen un de propi: l’espai miorític, una topografia muntanyosa, verda i monòtona, lloc de pastura de les ovelles i escenari de la llegenda de la Mioritza, la més important de l’imaginari romanès.
    Alguns detractors de les postures nacionalistes i independentistes de les comunitats autònomes també acusen els defensors d’aquestes postures de patir d’un cert distanciament de la realitat, que els fa enyorar i reivindicar un espai i un temps que ja no existeixen, que són impossibles de recuperar i que tampoc tenien tant a veure amb la imatge idíl·lica que se’n va fer: la imatge de la seva Arcàdia perduda.
    En fi… Jo, el que veig és que vivim en una època en què la jerarquia de valors és molt clara: l’aparença per sobre de l’essència, la quantitat per sobre de la qualitat, el ràpid per sobre del rigorós, el passatger per sobre del perenne, el general per sobre del particular, el global per sobre del local… i em pregunto si encara hi haurà lloc per a les Arcàdies en un món que funciona amb aquest tipus de mecànica…? (Tant de bo…)

  2. Realment n’estic tip de sentir aquests arguments d’eslogan publicitari sobre paraïssos perduts…
    Totàlment d’acord amb en David, peró crec que la mecànica que descrius és universal i ha estat sempre així, una mecànica feta a la nostra mida.

    • Sí, sí, sempre ha estat així, ja des dels clàssics. D’aquí ve, per exemple, el tòpic literari del “locus amoenus”, és a dir, el jardinet amè, bucòlic, on es respira harmonia i pau d’esperit, normalment vorejat per un riu… amb un entorn i també un clima permanentment primaverenc… Un lloc que, al cap i a la fi, no és més que una evocació al paradís perdut.

      Però a mi no em xoca tant el tipus de publicitat que dius que no t’agrada. Crec que és possible cultivar una certa aura màgica entorn a un territori sense que es transformi en una cosa anecdòtica. De vegades ens ajuda a prendre consciència del patrimoni natural i cultural que tenim perquè aconseguim veure’l des d’una perspectiva nova i idealitzada. Per exemple, no sóc expert en sociolingüística però crec que es pot afirmar que la llengua catalana “fa nació” a Catalunya. És a dir, el català és un valor patrimonial i emocional que dóna forma a un territori i unifica, alhora que legitima, un poble. Doncs bé, a Galícia, per exemple, una cosa que té la mateixa funció no és tant la llengua sinó el seu mític passat cèltic. En realitat, avui dia, de cèltics els gallecs en tenen ben poc, però conrear aquest imaginari ajuda a cohesionar un poble, un territori i l’esdevenir de tota una cultura. És sa. Prova d’això és la quantitat d’obres literàries que es fan a l’entorn de les llegendes d’Artús.

  3. Aixó mateix. A la nit dels temps les histories, al costat del foc no es deien amb números i signes algebraics, es deien amb paraules evocadores, amb el só, l´entonació, el cant, l´interpretació. Clar, que es posible que el Teorema de Pitágores sigui fascinant segón quin escenari i quin recitador ho expliqui. Jo ho prefereixo amb música de Chopin.

    • M’has fet recordar una companya de Filologia Romànica que va acabar la carrera l’any passat. Ella ja tenia la carrera de Física i és professora de matemàtica, però fa uns anys se li va acudir de fer filologia, ves per on… La cosa és que fa un temps em va comentar que malgrat que la literatura li produeix un plaer immens, al llarg de la seva vida res no li havia emocionat mai tant com certes “revelacions” de la Física. Deia ella que el moment en què va arribar a entendre realment l’estructura d’un àtom, per exemple, o quan va entendre la complexitat de les relacions entre els cossos celestes… o quan va entendre per què es diu que estem fets –literalment– de la pols de les estrelles… va viure autèntiques epifanies, moments en què la ment sembla esclatar davant d’un horitzó massa gran per copsar-lo, moments d’una transcendència en què la sanitat i la bogeria gairebé es toquen. I jo la crec i l’entenc, i fins i tot em fa una mica d’enveja… 😉 A la propera vida vull estudiar astrofísica! I també vull ser violoncel·lista en una orquestra simfònica!

      • Home, després de la teva inspiradora parrafada, jo, a la propera vida, vol ser extraterrestre. De segur que la descomposició del átom, la pluja d´electrons i tots els misteri de la física cuántica serán un entreteniment quotidiá, com fer i desfer el trencaclosques del nostre cos i de la nostra ánima, i essajar múltiples vides i somnis a un instant, i fer creixer i minvar l´eternitat com si fosi un xiclét afrodisíac.

  4. Ah, per cert, aquest tema va del creixement de Sant Pere. Comque es un lloc privilegiat, al costat d´un Parc Natural, es llógic l´emigració masiva dels ciutadans de la metrópoli. Ara fa falta que el poble tingui tots els serveis neccesaris i que, com a Sant Antoni, no falti l´empenta per fer creixer l´economía. A Sant Pere ho tenim més dificil per la dispersió dels barris.

  5. Jo crec, que el primer propietari de terres que va vendre una parcel.la, i a Faldes, o a Can Vila o a Vallserena, n´hi havia un potencial constructiu considerable, va fer el seu negoci, peró també va donar un pas gigantesc per obrir Sant Pere, el seu poblet al món. I va venir la gent, i la seva compta al banc va anar creixent. La seva i la des seus paisans propietaris i la dels constructors. La riquesa va entrar a Sant Pere darrera de cada pí, de cada alzina tallada i, també, les idees noves. El repartiment d´influencies, de poder.
    Ara, Sant Pere, mira cap al área metropolitana i l´area metropolitana mira cap a Sant Pere. Ho que fa falta es que deixem de sentir.nos hipnotizats amb el nostre melic i veure que el canvi de model de poble, en tots els sentits, es irreversible.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s