La Gran Guerra de l’Oasi és a punt de començar!

Fa molt i molt de temps, en un lloc molt i molt llunyà, hi havia un país dominat per dotze tribus. Aquell inhòspit territori estava format per una gran plana envoltada per quatre immenses serralades. Al nord, a tramuntana, la serralada dels Catlans era plena de castells. Al sud, la serralada d’Hispàlia era plena de molins. A llevant, la serralada de les Aus tenia grans cims gelats, mentre que a la serralada de ponent dominava l’horitzó amb els focs de les seves mines.

El centre de la vall, l’ocupava un fèrtil oasi que recollia l’aigua de les muntanyes i era cobejat per les grans tribus del país. Els cabdills de les dues grans tribus s’autoproclamaven senyors de l’Oasi i preparaven una Gran Guerra per aconseguir-ne el control. Un era el rei Artús I del Masgran, senyor de la serralada dels Catlans. L’altre era Montix II, visir dels Montcetes, una tribu provinent de la serra de les Mines de ponent.

mapa oasi politic catala

A mesura que s’acostava el gran combat entre els Masgran i els Montcetes, la resta de tribus agafava posicions, ja fos de forma a assegurar-se l’accés a l’aigua de l’oasi o refugiant-se als cims de les muntanyes. Aquestes maquinacions prèvies a la Gran Guerra de l’Oasi van originar dues batalles molt sagnants a banda i banda de la plana.

Una d’aquestes batalles la va protagonitzar la tribu dels Puigclòs, governada amb mà de ferro pel general Puigcercossus II, que va arribar al comandament en matar el seu cap, l’almirall Caròtix I. El nou general s’alià amb les tribus mineres de l’Horta Verda i dels Montcetes per poder derrotar la tribu del Masgran. Aquesta política d’aliances no agradà a tots els comandaments de l’exèrcit, que es consideraven més de la serra de tramuntana que no pas miners. El coronel, Carretòrix III, abandonà els Puigclòs i marxà amb les seves tropes per anar a viure a les Terres d’Agra. Aprofitant la Guerra Civil dels debilitats Puigclòs, els Cuponians per ponent, els d’Agra pel nord i els de Masgran per llevant intentaren expandir les seves terres atacant el general Puigcercossus II, dolgut per la manca de suport dels Horta Verda i dels Montcetes.

El rei Artús, senyor de Mas Gran, va contraure matrimoni amb Durània, regina del regne de Durastre, filla de Rigòlix, el Monjo. Rigòlix estava fart de lluitar i decidí retirar-se a les muntanyes sagrades. Amb la unió dels regnes de Mas Gran i de Durastre, el rei Artús aconseguia un aliat imprescindible per resistir els atacs de l’aliança dels Montcetes i les tribus mineres. El matrimoni entre Artús i Durània era un pacte polític i ningú se n’amagava. Les baralles entre ells eren constants i corria la brama pel regne que l’emperador Rajotrus V, senyor de les Gavines, volia els favors de Durània i del seu regne.

Mentrestant, a l’altra banda de la plana, sota la serres d’Hispàlia, també es van sentir els tambors de guerra. Dos petits però valents exèrcits de les muntanyes, els Upenions i els Riberencs, van baixar a la plana per atacar les grans tribus dels Montcetes i dels Gavines, ocupar la plana i apropiar-se de l’oasi. L’exèrcit dels Riberencs estava format per muntaners que desconeixien les estratèrgies militars i només anaven armats amb garrots, branques i crits. Només en posar els peus en les Terres de Gavines foren vençuts i expulsats pel poderós exèrcit de l’emperador Rajotrus V. La fortalesa militar de l’emperador era coneguda i temuda a tota la plana, ja que les seves tropes es nodrien dels millors homes de les tribus dels cims de les Aus, com els Àguiles i els Angludes. Els Upenions, en canvi, estaven més organitzats i liderats per una cabdill temible, entrenada i posteriorment rebutjada pel pare del visir montcetà Montix II. Era la capitana Diètia. Amb els seus atacs fugaços, no només feia recular els grans destacaments Montcetes cap a les terres d’Horta, sinó que també anava conquerint i quasi ja havia assimilat tots els Riberencs.

El temps de lluitar s’acosta. Les lluites internes són contínues. Els cabdills de cadascuna de les dotze tribus hauran de decidir la seva estratègia per la Gran Guerra que s’acosta. Els Cuponians, per exemple, prefereixen la seguretat de les muntanyes que no pas lluitar a la fèrtil però perillosa plana. D’altres, com els de les terres de l’Horta Verda, estan desconcertats enmig de tantes maquinacions. El seu cap, Saurix II, ha estat trobat mort emmetzinat per un tomàquet de gust estrany i ningú no sap si és una maquinació dels seus “aliats” montcetes o un cop d’Estat del nou líder miner, el jove Ferrerus VII.

Les espases estan en alt i les aigües de l’Oasi corren tèrboles. La Gran Guerra és a punt de començar…

Anuncis

15 thoughts on “La Gran Guerra de l’Oasi és a punt de començar!

  1. 😯 !!! Ara sí que has excel·lit! És creatiu, currat i ben al·legòric! T’hauria puntuat amb 6 estrelles si hagués pogut! 😀
    Felicitats!

  2. Coincideixo amb en David. Magnífic! Potser tantes batalles a l’hora fa perdre el fil. Podries explicar les batalles de cadascú amb els demés.

    Els noms són força enginyosos, però em falta endevinar El d’Horta i els Anguílies.

  3. Hola Ricard,

    Si cliques sobre la imatge, deixes que s’engrandeixi una mica i tornes a clicar-hi (coses del WordPress…), s’ampliarà del tot i potser es farà més llegible. En tot cas, fixa’t –si és que no te n’havies adonat fins ara– que l’Higini explica que la geografia [política] d’aquest país s’orienta segons quatre serralades a guisa de punts cardinals: la serralada de llevant (dreta), la de ponent (esquerra), la del nord (dels CATLANS) i la del sud (d’HISPÀLIA). Tenint en compte aquestes coordinades veuràs que la distribució dels pobles no és gens aleatòria! 🙂 Altres pistes són, per una banda, els colors que en Gini ha fet servir per delimitar els regnes i, per altra banda, els noms d’aquests regnes i dels seus governants. Segur que a hores d’ara ja deus tenir claríssim qui són els de l’Horta Verda, governats per en Saurix, oi?
    Pel que fa els Anguílies, ara es diuen Àguiles i viuen en l’extrem sud-est del territori. Em sembla que deuen ser l’única tribu que no somnia amb l’oasi, sinó que tendeixen a arraconar-se encara més… 😕
    Per últim, la història de les batalles, desplaçaments i acords entre aquests pobles tenen dues coses en comú amb la història de les invasions bàrbares: primer, són complicadíssims; segon, van passar de veritat! :mrgreen:

  4. M’ha encantat el teu post!
    A veure sie s veritat i tenim unes eleccions tenses i intenses, que generalment les autonòmiques son d’alló més avorrit!
    Proposo que Artús, senyor de Mas Gran torni a fer un DVD carregant contra tot i tothom, l’anterior va ser massa, jo encara ric!!

  5. Com a crònica… és un delit, com història… ja s’han emportat uns quants que no repetiran ni com a cabdills ni com a consellers…i això només als preliminars. A les semis, sóc del parer de que encara veurem algun exèrcit nou. I pel que fa a la final, vius són aquells que sobreviuen en el camp de batalla, quan ja està tot ple de corbs. Aleshores ens adonarem que l’oasi estava ben sec i ens tocarà anar nord enllà, a la recerca d’un pou.

  6. David, ets un crack! L’Higini, tu, i l’Arqueòleg compartiu uns coneixements hemètics-iniciatics que els pobres economistes com jo no arribem a tenir. Com podeu veure tantes coses?

  7. La veritat és que no et puc canviar la imatge de gravatar. WordPress crea un “monstre” aleatòriament segons -diria- les lletres de l’adreça de correu electrònic del comentari. Amb l’adreça actual crea aquest monstre verd amb banyes. Si escrius una altra adreça electrònica, t’assignarà un altre monstre… però igual d’agraciat… 😛

    (A l’inici -gener-, quan escribies l’adreça del gmail (Per SPectiVa) te n’assignava un altre d’exagonal de color lila).

    Una altra forma, és obrir un compte al WordPress (no cal fer un bloc, es pot obrir només compte d’usuari) i posar la imatge de gravatar que vulguis. Però abans de fer el comentari s’hauria d’activar el compte cada vegada…

  8. Jo coincideixo amb en Rafael. Em sembla que a hores d’ara l’oasi és un indret ben estèril… Fins i tot diria que no passa d’un miratge, com aquelles illes mítiques dels segles XVI-XVII que es desplaçaven per l’Atlàntic i que només es donaven a conèixer als navegants que NO les buscaven, sinó que hi arribaven naturalment. L’eix ponent-llevant és el que en lingüística es podria anomenar d’antònims graduals i el problema és que el punt central d’aquest eix està on a cadascú més li convé!

    Ricard, em temo que em tens sobrevalorat, tot i que potser tens raó pel que fa l’Higini i l’Arqueòleg. Jo, en realitat, faig trampa!… El meu secret és que el fet de viure amb l’autor d’aquest bloc em dóna accés a informació privilegiada i de primera mà, la qual cosa em posa en una situació de relativa avantatge respecte els altres comentaristes! Però això queda entre nosaltres, eh?, que no vull que tothom sàpiga que sóc un frau! :mrgreen: eheheheheh!

  9. O sia, David que tu fas de “negre” de l’Higin!

    Òndia, ja m’estranyava que un de ciències ens hagués sortit tant “rana”, ja, ja …

  10. Hola Ricard,

    L’altre dia vam veure un programa a la tele on explicaven la teoria del coeficient digital, que és un dels indicadors físics de l’exposició fetal a alts nivells de testosterona. Segons uns càlculs molt bàsics que hi van explicar i que consistien en mesurar els dits cor i anular (ara no recordo exactament com eren), el perfil de l’Higini era de lletres, mentre que el meu era més aviat tècnic… Ja veus, sembla que tots dos tenim talents amagats! 🙂

  11. Extra! Extra! La comandanta Nebríria de l’exèrcit de les gavines ha desertat i se’n va directa cap a l’oasi cridant a les altres gavines que la segueixin! Extra, extra! …

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s