Fins al cel, a la terra i a tot arreu? Apa, de debò?

Aquest acudit de LA VANGUARDIA em va fer venir un somriure. Però també un record d’infància sobre la conversa amb la meva mare sobre la distància en què es trobava la lluna quan tenia 5 o 6 anys.

Acudit publicat a LA VANGUARDIA el 04/12/2009

Acudit publicat a LA VANGUARDIA el 04/12/2009

-Mare…

-Sí?

-Que m’estimes?

-I tant que sí.

-Quant? Molt?

-Moltíssim.

-Fins al menjador? (no sé per què, però ho mesurava amb distàncies…)

-Sí, Gini, fins el menjador…

-I fins a can Noguera?

-També

-I fins el campanar?!

-Sí, Gini, sí, també fins el campanar

-Oh… I la lluna?

-Què?

-Que si també m’estimes fins la lluna?!

-Sííííí…

-Ala… I fins al cel, a la terra i a tot arreu?!

-Que sí, pesat!

-Ohhh! Sí que m’estimes…

Anuncis

3 thoughts on “Fins al cel, a la terra i a tot arreu? Apa, de debò?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s