Comencen a sonar els tabals electorals

Comencen a sonar amb força els tabals de les eleccions. Tot i que els tabalers reials avisen que la guerra esclatarà en època de castanyes i panellets, els muntaners xiuxiuegen a qui els vulgui escoltar que la lluita es farà sense mànigues de camisa, en ple estiu. Però tant si les eleccions se celebren al novembre o al juny, les maquinàries electorals dels partits ja han començat a escalfar motors.

Participació a les eleccions al Parlament de Catalunya 1980-2006

Vots a les eleccions al Parlament de Catalunya 1980-2006

El camp de batalla d’aquestes eleccions no serà pas el combat típic entre partits, ni entre fórmules de govern ni tampoc de programes. Trist, però cert. Votants d’uns i altres es declaren cansats de tanta repetició de la mateixa lletra. El repte d’enguany serà combatre l’abstenció. Per uns: “si el meu guanya i no governa, per què voto?”… Per altres: “si voto i un tribunal m’ho tomba, per què voto?”… I al final tothom es queda a casa. Només cal mirar la tendència dels vots dels principals partits. Vèncer l’abstenció no serà fàcil amb una crisi econòmica galopant, més i més casos de corrupció i l’etern perill de la sentència del Tribunal que declararà inconstitucional la voluntat dels catalans…

La precampanya: estratègies i maldecaps.

Convergència i Unió. Mas ha de mobilitzar el seu electorat com sigui. O tot o res. A les passades eleccions (2006) el dilema era CiU o tripartit. Ara ja no cal un nou DVD per advertir del mal govern d’un Tripartit III, això ja ho fan el conseller Maragall i alguns dirigents d’Esquerra i del PSC. Ara no hi ha prou amb guanyar les eleccions -ho tenen fàcil- sinó que cal poder formar govern. O cap a casa. Per això cal mobilitar els dos-cents mil votants de l’època Pujol que van abandonar el vaixell el 2003 i no han tornat a pujar a bord. I si cal, seduir-ne de nous. El problema és… Es deixaran seduir? Amb la Pilar Rahola potser no n’hi haurà prou. El lema de precampanya: «Comença el canvi» i «Començar il·lusiona».

Partit Socialista. Al president Montilla se li nota que prefereix gestionar que presidir. Les enquestes ni pugen ni baixen, com l’entonació dels seus discursos. Li costa seduir. És clar que el president no podia deixar a Mas defensant l’Estatut en solitari i ara ha alçat la falç (massa tard?) en defensa del text estatutari, però molts votants socialistes (PSOE) no entenen aquest paper de defensor del terme “nació” ni per què no es vol Zapatero a Catalunya. Montilla haurà de gestionar aquesta situació. Ningú com ell controla el totpoderós aparell del partit socialista i només ell pot fer quadrar el cercle esquisofrènic entre el sector catalanista (Maragall-Nadal-Tura-Castells) i el sector més “psoeista” del partit (Chacón-Corbacho-Iceta-De Madre). Un equilibri que els adversaris creuen que no se sabrà/podrà mantenir. L’aparell del partit creu que sí. El seu lema de precampanya ho diu tot: «Segueixo creient». Amén.

Esquerra Republicana. Joan Puigcercós és la nova (?) cara d’ERC després d’arraconar l’irreductible Carod. Carod, però, es deu estar fregant les mans pensant: “Marxo jo i s’enfonsa el vaixell. Potser sí que sóc el Messies?”. Mentrestant, Puigcercós s’ha trobat davant de dos enigmes que marcaran el resultat del partit. Per una banda, ara que l’ovella negra del tripartit II ja no és Carod sinó Joan Saura d’ICV, Esquerra baixa a les enquestes i, en canvi, Iniciativa es manté. Per què?! I, per l’altra, tot i que les enquestes indiquen que el nombre de possibles escons no para de baixar, no sembla que els reculli el Reagrupament de Carretero! On van els votants sobiranistes?! El seu repte serà resoldre aquests enigmes. Però encara n’hi ha un tercer, tant per a Esquerra com per a Reagrupament. Els dos s’han de preguntar per què no reagrupen (una nova formació independentista vinculada a la CUP es presentarà al Parlament). Dividits fem força? Amb els resultats a la mà, Puigcercós podrà decidir si l’estratègia d’Esquerra dels darrers anys ha estat encertada. El lema de precampanya: «Puigcercós 2010, Catalunya decideix ».

Partit Popular. Alicia Sánchez continua amb el seu discurs passi el que passi, guiada per un full de ruta d’una inflexibilitat al·lucinant! El TC tombarà la voluntat dels catalans expressada a les urnes pel recurs del PP? Això no va amb ella. El seu regidor del Maresme fa la competència a Plataforma per Catalunya en temes d’immigració amb arguments -i díptics- xenòfobs? Això tampoc no va amb ella (encara que en el moment dels fets ella hi era, ajudant a repartir els mateixos díptics infames)! Que hi ha corrupció al PP per tot l’Estat? Tampoc això no va amb ella… Sembla que ningú no s’atreveix a dir-li que no és l’Obama catalana… El lema de precampanya: «Solucions per als catalans ».

Iniciativa – Verds. Una altra cara nova. Joan Saura deixa pas a Joan Herrera. El nou candidat s’ha trobat sol alçant la bandera del tripartit d’esquerres i ha aconseguit mantenir fidel un electorat sovint propici a l’abstenció malgrat els incendis, carregades de mossos, nevades, informes… El candidat té el repte de deixar enrere la imatge del “noi de la bicicleta” i oferir als seus votants la imatge d’un líder sòlid, i als seus actuals socis de govern, raons -i sobretot escons- per tornar a reeditar l’actual fórmula de govern. A pedalar!

Ciutadans. Les disputes fraticides amb UPyD poden acabar amb tots dos sense cap representació electoral. A més d’un, aquesta situació li desperta un somriure sorneguer…

Enquestes eleccions Parlament 2010

Enquestes eleccions Parlament 2010

Les enquestes recents continuen dient que Convergència i Unió treurà uns bons resultats que osicilaran al voltant dels 60 diputats però sense arribar a la majoria absoluta. El tripartit gairebé no sumaria degut als mals resultats pronosticats a Esquerra, malgrat el manteniment a l’alça dels socialistes i a la baixa d’Iniciativa. El Partit Popular baixaria molt poc i es mantindria fora de joc a la política catalana.

❗ Un fet a destacar és que a la recent enquesta publicada pel diari Público ja es pregunta per les noves opcions extraparlamentàries (PxC, Reagrupament i UPyD), però de moment cap arribaria a obtenir-hi representació. I Ciutadans sortiria del Parlament.

Aquesta és la fotografia abans del toc de xiulet de l’inici de la cursa. Totes les maquinàries estan a punt. Hi haurà canvi de govern? Hi haurà cares noves al Parlament? S’aturarà l’augment de l’abstenció? Hi intervindrà la sentència del Tribunal Constitucional?

Aviat…

Anuncis

12 thoughts on “Comencen a sonar els tabals electorals

  1. Per tal que les enquestes siguin fiables, hi han dos factors que l’estan distorsionant, dins l’òrbita de l’extrema dreta:

    -No sabem encara qui serà el cap de llista de RCat: Laporta o carretero? Si és el priemr, encara tenen alguna oportunitat de rascar bola, sino ja poden anar a trucar a la porta del seu amo i senyor: CIU

    -PxC té el 100% del seu vot ocult: els seus votants no confessarán que ho son ni sota brutals tortures inquisitorials, peró acabaràn votant per ells…

    • Amb la mateixa participació que a les eleccions del 2006, PxC (o qualsevol altre) en tindria prou amb uns 70.000 vots per treure 3 diputats a la demarcació de Barcelona, uns 15.000 vots per treure’n 1 a la demarcació de Tarragona o Girona i uns 11.000 vots per treure’n un a la de Lleida.

      Tens raó que no és tant complicat, si Ciutadans ho va poder fer…

      Però RCat continua sense treure cap escó a les enquetes… No ho trobes estrany? Cap?

      • Jo no ho trobo tan estrany. Rcat és un partit que aposta per la independència d’avui per demà, però, i mentrestant??? ningú sap la seva opinió sobre la resta de problemes.

  2. Els tabals electorals, apart de les dançes guerreres dels participants, diuen solucions a la crisis económica, a la penuria creixent dels que no tenem cap subsidi, dels parats, dels que no lis arriba el sou, dels que se sentem impotents davant l´ofensiva de la dreta representada per partis catalans, espanyols i europeus?.
    Jo penso que guany qui guany les eleccions catalanes, seguirá tenim una gran dependencia d´Espanya i d´Europa. Esperem que els partits petits, aquests que les enquestes diuen que baixarén, diguin la seva adintre o a fora del Govern.

  3. Aixó de les campanyes electorals son una cosa molt entretinguda per els que ens agrada la Comunicació, la Prensa, el Marketing, les Estrategies dels Partits, els encorbatats i els desencorbatats, les grans promeses i les petites, el món poéticament fascinant de les enquestes, la renovada simpatía dels nostres veins Ay si fossi així tot l´any!. Any de festes florals, de bons sentiments i promeses d´eterna amistat i felicitat!.
    L´entusiasme colectiu, el soroll i la rauxa, que podría ser traducció d´aquella novel.la de Faulkner: El Ruido y la Furia.
    ¡Que Dios nos coja confesados!.

  4. Llegeixo que Montilla, Carod, Saura, Herrera, Puigcercós no son de fiar i van a la seva perdició sense fre, ni paracaigudes i, a més i més, les enquestes ja senyalen al guanyador. Penso que els principals responsables de CIU tindríen q´anar-si de vacances a Las Bahamas i tornar trionfants i broncejats el Gran Dia Després. Ja que tindrem que gaudir el seu Canvi i la seva Il.lusió democristianament edulcorada vingt anys Mas, al menys que la primera legislatura estiguin una mica relaxats, i amb idees noves de trinca, una generositat tropical i un taranná festiu i espléndid.
    Amén.

  5. Després del vingt anys de Govern convergent, ja sabem els que ens espera, peró sembla que n´hi ha molts que ho obliden.
    Jo, quan llegeixo “Canvi”, ” Il.lusió” em sona a moda “retro”. Es un missatge molt gastat, que va ser el argument principal de Felipe González a finals del vuitanta o principis dels noranta, quan la seva credibilitat feia aigües. Peró, es clar, que si Mas and company posesin a sobre la taula ho que farén, de segur que el viatge a les Bahamas sería imposible. Liberalisme pur i dur. I si les mesures de Zapatero em semblen fortes, n´hi ha qui ens ofereix Mas.

    • Ets molt dur amb el pobre Mas… 🙂 Potser t’enduràs una bona sorpresa i tot, al final, quan es confirmi la tan pregonada distància entre Mas i el Pujolisme…
      Has llegit el llibre de la Rahola?

      • Avui he llegit, casualment, una columna en la Vanguardia on la Rahola fa una descripció dels riscs del Poder. es diu “La Silla del Poder”, del 16 de Març del 2010.
        Després de llegir.la ha demostrat una cosa que pasa molt frequentment, i es que la adulació dels poderosos, l´invitació a tot tipus de tertulies i el protagonisme mediátic es una gran tentació. La Rahola s´ha convertit en una columnista de dretes.
        Després de citar a Tierno Galván i a Tácito va liquidar el Tripartit per la raó de que n´hi ha diversitat i pactes de tots tres. I, sobretot, per que no es va construir el Quart Cinturó. Quina casualitat!. Per dir aixó va fer una introducció moral, ética I pedagógica i va utilitzar el nom del respetat profesor i alcalde de Madrid, ja mort, Enrique Tierno Galván i del historiador romano Publio Cornelio Tácito.
        L´article podría ser: “La silla del poder no se ha podido colocar sobre el flamante Cuarto Cinturón en ésta legislatura”. Es clar que un article així no dona ni par anar a veure un partit del Barça.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s