Aniversari: Tres anys de reflexió, d’anàlisi i d’opinió

En Ricard Camprubí, recent premi “Visitant cordial 2009” d’aquest bloc, celebra els tres anys de vida del bloc Reflexions de Sant Pere de Vilamajor reflexionant sobre temes d’actualitat del municipi. El seu bloc ha tingut dos fills: Anàlisi Socioeconòmica de Vilamajor (una autèntica base de dades i estadístiques de Vilamajor) i Vilamajor Opina (un espai molt actiu de debat ciutadà).

Bon comentarista d’aquest bloc i bon blocaire. T’animo a fer-hi un cop d’ull. Felicitats Ricard! 😀

Aquí tens els enllaços:

Anuncis

13 thoughts on “Aniversari: Tres anys de reflexió, d’anàlisi i d’opinió

  1. Té mérit que en Ricard hagi sobreviscut aquests anys tenim en compta la perspectiva liberal i pro-Ajuntament utilitzada. No es que ser liberal o simpatitzant amb l´Ajuntament sigui vergonyós. Cada opció es mereix l´empenta que li dona el que ha escogit. Jo, com lector que m´agrada ser enlluernat per els profesionals preparats, com es el seu cas, prefereixo la seva demostració de coneixements, que hi poden ser molt convincents, amb la condició de no baixar a l´arena de la lluita política, de no contaminar els seus raonaments. En una época en la que els intelectuals de dretes ens consideren molt superiors i ens donen articles de parvulari, trobar qui et respecta, es dificil, peró agrait.

  2. Jo, Javier! m’afalaga el que dius. De fet l’aniversari el volia celebrar amb vosaltres, però -i ho dic per l’Higini, en Joan, l’Isaac, en Ferran i tu mateix- no pretenia que fos una mena de reconeixement. Vosaltres sou el perquè de tot plegat, no jo.

    Saps que haig de replicar el teu comentari: la simplicitat de dicotomitzar (és correcte, David?) entre els que estan a favor o els que estan en contra, no deixa lloc per gent com jo. Jo soc Pro-lesmesvesidees, i cal agraïr que ments sensates -siguin o no de l’Ajuntament- a vegades hi coincideixin.

    Em sobren les etiquetes, que quasi sempre s’equivoquen. He dit moltes vegades que soc un simple llop solitari, entregat sovint a causes perdudes. En aixó ens semblem tu i jo. (Aixó d’intel.lectual de dretes no deu anar per mi, oi?).

    Mira, Javier, m’agrada anar un pas per endavant, d’aquí el meu sobrenom del bloc, encara que m’equivoqui. Aquesta és la diferència: uns comparen el present amb el passat i pretenen avançar; altres comparem el present amb el futur i mirem de fer-lo millor.

    No vull anar a dormir sense agraïr-vos a tots les paraules d’ànim que sovint m’heu fet arribar, i ara que hi estic de visita, a l’incansable Higini, qui des de la distància “internètica” (vatúa, David, potser m’he passat) no saps la complicitat que en tots aquest anys m’has inspirat per seguir, en definitiva, fent millor la consciència de la nostra gent sobre el nostre poble. Saps com de solitari es sent davant de l’ordinador. Gràcies a tu per ser-hi!

    P.S.: Javier, ens tens acostumats a esplèndides fotografies idil.liques del nostre poble. Et voldria demanar que com bon observador de la realitat fessis també una sèrie de fotografies sobre els desastres urbanístico-constructius. A Can Derrocada te’n faras un tip!

    • Ha ha ha! He hagut de preguntar a l’Higini què volia dir “vatua”! Ja veus que no sóc la millor referència de consulta lingüística… 😀
      Bé, “dicotomitzar” no surt al diccionari i “internètic” tampoc, no cal ni dir-ho! Però aquestes paraules, des del punt de vista estructural, estan perfectament formades. És a dir, si no surten al diccionari és simplement perquè no s’han extès entre els parlants, no perquè no siguin funcionals. M’ha fet gràcia perquè has donat dos exemples de productivitat de la llengua, en aquest cas per derivació. És a dir, has agafat unes paraules d’una determinada categoria gramatical, els has afegit uns sufixos determinats (no pas aleatoris) i, d’aquest procés, s’han derivades (per això es parla de “derivació”) dues noves categories gramaticals. És a dir:

      dicotomia [subst.] + -itzar = dicotomitzar [verb] (és el que li va passar a “optimitzar”, que sí surt al diccionari i ve de “òptim” + -itzar)

      internet [subst.] + -ètic = internètic [adj.] (tal com “apologètic”, de “apologia” + -ètic).

      De fet, trobo que l’adjectiu “internètic” seria molt útil! Per què no el proposes al TermCat? 🙂

      • Total, la llinguística és com les matemàtiques… però més perversa. Els nombres on purs, no subjectes a interpretacions.

        Vist com ho dius, potser si que em posaré a inventar paraules, doncs els nombres ja els van inventar els àrabs (o van ser els hindús?).

        • Segons el teu raonament, la lingüística és un mirall que reflecteix més fidelment la realitat, perquè rara és la cosa que no es pot enfocar a partir de diferents perspectives, oi?, PerSPectiVa? 😉 Orient, Occident, Esquerra, dreta, a favor, en contra, bo, dolent, present, passat, futur… De vegades els antònims més antagònics són els sinònims més perfectes. Ara bé, les matemàtiques són perfectes per quantificar. Mentre nosaltres, els de lletres, ens n’anem per les branques (“això és una mica més… una mica menys… un pèl massa…”), vosaltres sempre trobeu la xifra exacta: un percentatge per aquí, una gràfica per allà… Ho teniu molt més fàcil perquè tot quadri…

          Sí. Els números, com la gran majoria d’invents que canviarien el rumb de la història, provenen d’Orient, el gran desconegut. Ens van arribar per mans dels àrabs però els hindús feia temps que ja els feien servir. Vaig fer un post sobre això al Color de les Sabates! :mrgreen:

          • D’adol.lescent vaig tenir un entranyable professor que ens ensenyà l’etimologia de quantes paraules queien a les seves mans. Trenta cinc anys més tard encara la practico i l’ensenyo -el poc que sé- als meus fills. Realment és apassionant: hipo-potam; hipo-tenusa; peni-ínsula; meso-potamia; ex-ducceo; gerent; pro-duccere; caleido-scopi; tele-scopi; calco-mania; caco-phonia; ….

            Són simplement equacions matemàtiques: y= a.x+b, però amb la virtud des descriure conceptes, omplint de carn alló que els nombres -ossos- no poden.

            No obstant, els nombres són cósmics, pertanyen a l’univers, mentre que les paraules són creacions humanes, convencions per explicar la realitat de mil i una maneres.

            Seny i rauxa, simplement: sempre seran amics…

            • Avui el grec i el llatí es consideren llengues mortes, peró donen una formació molt enriquidora i que serveix per tota la vida.

  3. Ay, Ricard, bon encárrec que em fas!. Posar el dit a la nafra no es esport recomanable a un poble com Sant Pere. Ja he aconseguit fer fotos bucóliques, com dius. Ara em toca escriure amb un taranná políticament correcte. O no escriure. Peró en Higini m´ha otorgat aquest premi i m´ha posat en el compromís de participar.

  4. Javier, quanta raó tens en el teu comentari sobre el llatí i el grec! Però devem ser “aves rarae” perquè, per algun motiu insondable, tinc entès que han tret aquestes matèries dels programes escolars… Suposo que tot allò que no serveixi objectivament per alguna cosa, que no tingui una aplicació pràctica i immediata a la vida o a la recerca laboral, deu ser inútil i una pèrdua de temps. Em sorprèn que encara s’ensenyi música a les escoles… Suposo que els mestres de música s’hauran aferrat als tan famosos avantatges cognitius que l’aprenentatge de la música proporciona, perquè l’argument purament artístic dubto molt que fos prou convincent… Ja m’agrada que l’escola formi bons tecnòcrates, perquè són un mal necessari, però també m’agradaria que formés persones…
    Bé, parlo d’escoles com podria parlar d’universitats… Quan tot està orientat al mercat laboral, què en fem de la Humanística?? La llencem perquè no t’ensenya a vendre un cotxe o a reparar una canonada??… Aquest tema em remou l’estómac… Em fa una mica de por aquest camí que estem menant com a civilització…

    • Ep David! anaves be fins allò de “… perquè són un mal necessari” en referència als tecnòcrates.

      No m’agraden pas els tecnòcrates (bona paraula en la seva etimologia, sigui dit de pas) però sepraar el món entre les “humanistes” i els “tecnòcrates” és maniqueísta: precisament els economistes estem just en el mig camí: ciencia social amb base quantitativa, punt d’equilibri on per exemple també hi són els metges, com balança equilibrada entre filosofia (coll… amb l’etimologia d’aquesta paraula!) i ciència que manifesten els físics.

      L’humanisme pur, com la matemàtica pura, són extrems. A l’entremig s’hi sitúen totes les altres disciplines (què és sinò la música? combinatòria d’elements que donen un conjunt més o menys calcofònic (tornem amb la bella etimologia!).
      Per aixó, la humanística pura, com la matemàtica pura, són només coneixement en estat pur, i tant sols amb la seva aplicació útil poden assolir carta de naturalesa en la millora de la nostra civilització.

      Equivocat doncs el debat en els termes polaritzats que planteges… En aquest sentit en Javier encamina millor la qüestió.

      • Hola Ricard,

        He rellegit el meu comentari i he entès que es pogués interpretar com tu ho has fet, perquè a la meva afirmació li ha faltat una mica més de claredat i, sobretot, d’argumentació. El que voldria saber explicar en aquest nou comentari és que el meu raonament, tot i que imprudent, no era tan maniqueu com ha sonat. Em sembla que l’has interpretat en clau “Lletres versus Ciències”, un tema del qual, per altra banda, ja hem parlat alguna vegada, però no anava per aquí la cosa…

        A mi, ves per on, no em desagraden pas el tecnòcrates! O, més ben dit, no em desagraden pas els tècnics, ans el contrari. Em sembla que un sistema de govern en què l’encarregat de gestionar una àrea és un expert en allò que fa, un sistema de govern d’aquesta mena, deia, té molts punts per anar bé. Val més això que no pas tenir un polític que tiri projectes endavant perquè és el que toca, sense saber ben bé què està fent o, el que és pitjor, convençut que és un home dels 1000 oficis, que toca tots els instruments — en resum, que tot ho sap.

        “Tecnòcrata” és qui defensa un sistema polític i social –la “tecnocràcia”– basat en el predomini dels tècnics en el procés socioeconòmic, i això, a simple vista, és bo. El problema és quan es desvirtua. “Tecnòcrata” té un altre sentit, més lleig, més mal connotat, i era a aquest que em referia. El diccionari català no l’inclou, però el portuguès, sí. Te’l tradueixo: ministre o alt funcinari que afavoreix els aspectes tècnics i burocràtics d’un problema, en detriment dels seus aspectes socials i humans. En termes més planers (i més perillosos, ho sé bé, de ser mal interpretats, però què hi farem…), és tota aquesta colla de gestors que creuen que per sobre de tot estan els valors del negoci, les xifres, el rendiment econòmic, les lleis i les estructures burrocràtiques, i que més enllà d’això tot és subjectivitat, quelcom d’incommensurable, inquantificable, impossible de valorar, la qual cosa equival a dir “impossible de donar o de tenir valor”. Les persones que són així pertanyen a una categoria especial d’éssers humans, la qual no correspon exactament a la que tu has entès: al meu comentari, per tant, no em referia estrictament a economistes, advocats, arquitectes, enginyers, gestors, administradors, etc. A qui em referia era a les persones que reben una formació molt específica en àrees que acostumen, efectivament, a convergir en aquest sentit, però que el que sí tenen de diferent de la resta dels mortals –i que és el que jo critico– és que no veuen un pam davant del nas. No per manca d’intel·ligència, sinó perquè en algun moment al llarg de la seva formació humana i/o acadèmica els han fet creure un marc de valors que és francament pobre. Són els típics que defensen que si la música clàssica és per a una minoria, no es mereix la inversió. No és un asset rellevant. Que si les escombraries que surten per la tele són les que aporten calers, encara que el preu a pagar sigui que se’ns encongeixi el cervell, endavant. I que si el traçat més econòmic de l’AVE és el que passa a centímetres dels fonaments de la Sagrada Família, endavant, també. No s’estan amb miraments. Potser no diuen el que pensen per por de ser vistos com el que són –veritables sociòpates–, però així és com pensen. I se senten tan importants, tan líders, tan poderosos, tan realitzats…

        La meva crítica als tecnòcrates donava tot això que acabo de dir per suposat. Necessitem gent així perquè les personalitats són com els ecossistemes: totes les espècies són necessàries per a l’equilibri de la vida. Però em sap greu que l’ensenyament s’estigui tancant entorn del mercat laboral i de les necessitats del moment. M’agrada que es formin bons professionals, però també m’agradaria que es formessin com a persones. A ningú més li estranya que cada any es facin campeonats nacionals de matemàtiques entre els alumnes de Batxillerat, o com es digui, i, en canvi, no es faci mai cap campeonat d’història o de literatura??… Aquesta és la societat que estem fomentant: allò que no serveixi objectivament per fer alguna cosa no està ben considerat, no té valor. Ah, és clar, tret del futbol! Cada dia es gasten minuts preciosos de telediari amb el futbol; planes i planes de diaris amb informació esportiva. I per què? Per què serveix?? Per res en absolut, però aquesta informació absolutament inútil, per algun motiu no podré entendre mai, de cop i volta ja interessa a tothom…

        Perdoneu la llargada d’aquest comentari. Només espero haver aclarit la confusió sense haver obert, amb l’intent, cap altra capsa de Pandora… 🙂

        • David, ja saps que soc un polemista empedernit… Qualsevol excusa m’és bona per esplaiar aquest un dels meus vicis.

          No puc estar més d’acord amb tu.

          La gent corrent necessita el “soma” (segueixo a en Javier). Mentre tu i jo pensem en veu alta, el Club Bildeberg es reunirà d’aqui uns dies a Sitges, amb destacades personalitats assistents. Cosa séria.

  5. El camí que portem es cap la ximplería mental. Cada vegada més ens aproximen cap la societat de “Farenheit 451” o “Un Món Feliç”. La discrepancia o l´opinió independent es considerará sospitosa. Al futur n´hi haurá parcs temátics per els que encara tinguin una idea original o una mica d´independencia de criteri.I, evidentment, una cultura viva i creativa. No el pinso que ara ens donen els “medis de comunicació”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s