Ruta d’aquí: Puigcastell de Samalús

Aquesta ruta ha estat publicada al número 55 de la revista d’Aquí – setembre 2016

lauro

Ens endinsem al turó de les llegendes, dels carboners i dels antics ibers

El mes passat vam a anar a l’altra banda del Montseny a enfilar-nos sobre Roc Perer per gaudir d’unes vistes privilegiades de la vall de Santa Fe i del Tordera. Aquest cop us convido a veure l’altra cara del massís i a pujar dalt d’una atalaia que domina tant el Baix Montseny com l’Alt Vallès. A alguns de vosaltres ja us sonarà perquè n’havíem parlat anteriorment (concretament a la revista D’aquí, núm. 32, d’octubre de 2014, pg.18-20), però no hi havíem anat encara.

L’Ajuntament de Cànoves i Samalús i el Parc Natural del Montseny han senyalitzat una ruta que segueix part d’un antic camí carboner que s’enfila cap al poblat ibèric del Puig del Castell deSamalús. És el sender local SL-C 89, marcat amb marques blanques i verdes. No té pèrdua. Una bona excusa per fer-hi una visita.

Tot i que estem a la zona sud del massís, no hem de tenir por de la solana ja que al cap de pocs minuts veureu que el sender passa sota els boscos que ens protegiran del sol. Això sí, porteu igualment protecció solar, una cantimplora plena d’aigua i calçat còmode i que no rellisqui. Som-hi?

Primer de tot, hem d’anar a Samalús per la carretera BP-5107, la que va de Llinars a la Garriga. Al punt quilomètric 37’5 entrem per un camí de terra cap a l’aparcament del centre cívic deSamalús. Allà mateix ja veureu el planell i la senyalització d’inici del sender. Deixem el cotxe, mirem que ho portem tot… i comencem la ruta!

Seguim les indicacions i passem pel mig d’un petit veïnat de cases (can Perera Nou, can Flequer…). El sender continua enfilant-se i està a punt d’endinsar-nos als boscos del Samalús ja oblidat. El veurem buit, despoblat, però no fa massa temps el bosc que ara amaga aquests indrets estava ple de gent amunt i avall: carboners, traginers, llenyataires, pagesos, mossos, muntaners i fins i tot algun bandoler.

El corriol es continuarà enfilant precisament per un antic caminet de carboners. Fixem-nos-hi bé. Les escales que ens faciliten el camí ens porten entre feixes de treball on s’apilava la llenya i es feien carboneres que fumejaven dies i dies i es veien des del castell de Burriac, Granollers i tot el Vallès. Encara podrem veure alguns trams de terra fosca, vestigi de la cendra de les carboneres.

Aquella gent ja no hi és i la seva forma de vida tampoc. Els seus oficis, les seves creences, les seves festes, les seves pors, tot ha anat marxant i, com les cendres de les carboneres, només ens queden algunes restes d’aquell temps. Apel·les Mestres va deixar escrit el 1933 una llegenda d’un d’aquests homes, la d’en Jaumàs de Cànoves. Diu aquesta llegenda que després d’una forta jornada de treball, quan ja fosquejava i en Jaumàs baixava de la muntanya, el muntaner es va trobar un cabrit negre. De seguida el carregà a collibè i decidí baixar-lo a Llinars a vendre’l a un bon preu. La gent que es trobava pel camí li qüestionava si això era bona idea, ja que aquell cabrit devia ser d’algú, al que en Jaumàs responia: «El que es perd, és del qui ho troba». Quan era a mig camí, de cop i volta, es va sentir una veu molt fonda que sorgia del torrent: «Dimoni xic, a on vas?». I el cabrit respongué: «A cavall d’en Jaumàs, cap a Llinars!». L’home, blanc de l’ensurt, comprengué que duia a collibè el mateix diable; el deixà anar i va córrer cames ajudeu-me altre cop cap a Cànoves.

Heu d’entendre que els muntaners no bevien aigua ja que solia portar tota mena de malalties per la falta d’higiene. Per això, només bevien una mena de vi aigualit per fer passar la set durant les llargues jornades de treball. Fins i tot arribaven a beure’n cinc o sis litres diaris, raó per la qual, al final del dia, ja no recordaven com n’estaven de cansats, de com pesaven aquelles feixes de llenya… i era ben fàcil veure i sentir bruixes i diables per arreu.

Sense el vi, veurem que el camí potser se’ns fa una mica més feixuc. El corriol continua enfilant-se fent ziga-zagues i va augmentant el pendent a mesura que pugem per on també s’enfilaven en aquella època els matxos ben carregats.

Un senyal de ferro ens indica que entrem en el poblat, just en un mirador natural que ens permet veure tota aquesta part del Vallès. Impressionant! Un plafó ens ajudarà a identificar els pobles, cims i altres jaciments ibèrics dels voltants.

Dels ibers també en queden poques restes. Una altra gent i forma de vida que també va desaparèixer fa temps, molt més temps. Ara els arqueòlegs estan desenterrant aquest poblat de més de 10 hectàrees que podria ser la desapareguda ciutat de Lauro (vegeu el D’aquí núm. 32), descobert el 1955 per Josep Estrada.

Podreu veure el poc que s’ha excavat fins ara, algunes torres, un tram de muralla… Hi ha tanta feina per fer i tant pocs recursos que em sembla que excavar Lauro és la tasca de tota una vida… Uns plafons molt didàctics ens ajuden a entendre tot aquest munt de pedres que els arbres s’han menjat i amagat al llarg dels darrers centenars d’anys.

Recordeu en tot moment que us trobeu en un jaciment arqueològic. No sortiu de l’itinerari marcat, no us enfileu als murs i procureu no malmetre les restes, perquè, tot i ser de pedra mil·lenària, són molt fràgils. Tampoc es pot recollir cap peça, estri, os, clau… A part que seria un delicte, dificultaríeu la tasca dels arqueòlegs per explicar-nos com vivien els ibers quan dominaven el Montseny. Des d’aquí envio ànims i desitjo moltes troballes a en Marc Guàrdia i a tot el seu equip de Clots Arqueologia.

Tornem avall resseguint el camí fins al centre cívic de Samalús, un magnífic edifici noucentista del 1919, obra de l’arquitecte Manel Raspall. Aquí acaba el sender SL-C 89, batejat amb el nom de «Sender Miquel Taradell» en homenatge a l’arqueòleg català que sojornava en aquestes contrades i que, gràcies a la cessió per part dels seus familiars d’algunes de les seves finques on es troba el jaciment, aviat tindrem més coneixements de la cultura ibera.

Bona ruta!

 

Recomanacions:

Dificultat: Mitjana-baixa.

Recorregut: Lineal, no circular, de prop d’1’6 km.

Desnivell: Inici i final a l’aparcament del Centre Cívic de Samalús (375 m). Puig del Castell (545 m).

Durada: Aproximadament 45 minuts de pujada i el mateix o una mica menys per la baixada.

Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

 

Més informació:
Punt d’Informació de Cànoves i Samalús

Av. Josep Crous, s/n.
08445 Cànoves i Samalús
Tel. 938 710 518
p.montseny.canoves@diba.cat

Horari : Obert dissabtes i festius de 10 a 14h

aqui_samalus_iber-2

Mapa:

1. Església de Sant Andreu de Samalús
2. Capella de la Salut
3. Can Bori
4. Can Caseta
5. Centre Cívic de Samalús
6. Mirador del poblat ibèric
7. Aparcament del Centre Cívic
8. Santa Eugènia
9. Can Julià
10. Can Samont
11. Can Coní
12. Can Flequer
13. Can Ferrer Vell
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s